El ruido de los polvorones.

Bolita era el nombre de mi abuela. De hecho, era abuelita, pero un diptongo de difícil dicción infantil hizo que mi hermano y yo la bautizáramos como bolita, y ya está. Se llamaba Sebastiana, de una saga llamada de "los guapos". Y es que era muy hermosa, como mi madre, como mi sobrina, calcada al carbón a mi hermano, mi madre y mi bolita. La conocí de muy niña, siempre sentada en el sillón, que a veces abandonaba con andar relantizado por unas piernas cada vez más pesadas y cargadas, de tiempo, de una vida y de cinco partos de seis niños que le dieron otros tantos nietos, de demasiado movimiento para su salud. Así es como la recuerdo, de negro, con mandil en cintura, de pelo plata recogido en un moño cuidadosamente sujetado a sus horquillas. Era sencilla, de extrema finura y muy leída, para ser plebeya. De voz frágil, como su salud, demasiado, para sus años que no eran tantos.
Por Navidad me encantaba escurrirme en su alacena, un cuartucho angosto y secreto que estaba parapetado entre el comedor y su alcoba, con sendas puertas, de estrechez considerable, pero que alcanzaba almacenar multitud de objetos de desconocida antigüedad, cacharros, un arcón de madera oscura, cajas de lata de distintos tamaños, una lámpara y alimentos despensados y guardados sigilosamente. Aunque el olor entre paredes era dificil de determinar, entre añejo y dulce, entre rancio y seco, no me era extraño, más bien muy familiar. La alacena era la guarida de sus polvorones y turrones. Me gustaba colarme a coger unas de esas delicias enrolladas en papel fino de suave crujir, y al abrirlos, despedían un dulce olorcillo almendrado por la sabrosa arenilla. Lo hacía rauda y veloz, pues aunque el espacio era casi impracticable, al entrar me parecía una cámara de sortilegios, y yo que siempre he sido muy miedosa,  atrapaba los polvorones y como perseguida por espíritus malignos,  apagaba la luz de pajarita blanca en un plis plas.

Se empiezan a ver por estas fechas en mantequerías y ultramarinos lo polvorones de mi bolita. De papel fino y suave crujir. Les echo de menos, porque ya no hay alacena, porque ya no es lo mismo, porque ella ya no está. Feliz Navidad.

Ultimatum.

Una sola paraula,
i volaria.
Es trencaria el vidre del cos,
i amb l'escalfor, prendria forma,
i volum
i l'olor del record,
impregnaria l'ara.


Una sola paraula,
i ja no hi haurà fum en la boira,
ni transparència en la presència,
i la res
esdevindrà tot.

Una sola paraula,
i seré,
i seràs.

O que el silenci,
com un tap,
tanqui el fum
dins del vidre,
forever.

Excepto...

"¿Te das cuenta Benjamín? El tipo puede cambiar de todo, de cara, de casa, de familia, de novia, de religión, de dios... pero hay una cosa que no puede cambiar, Benjamín. No puede cambiar de PASIÓN."

Pablo Sandoval en El secreto de Sus Ojos.

En la ciudad (con perdón).

Pájaros de metal
nos llevarán a otros mundos,
lombrices de armadura
acercaran nuestras miradas,
y sin embargo,
tan lejos, siempre tan lejos,
almas deambulando, en la ciudad.

Monopoly

Crec que entendre el món actual i la crisi econòmica és com jugar al Monopoly. Bé... qui pot jugar, és clar. El tercer món no juga; allà es fan els bitllets de paper i el taulell de cartró al preu de "una misèria". La resta juguem la partida. Ens repartim els diners i comencem tots per la casella de sortida. Sempre hi ha els que amb més sort es fan amb els carrers importants i els immobles de més categoria. La resta anem empobrint i ens mirem el joc com un somni d'impossibles. De sobte, ataca la crisi i els rics aguanten una mica menys rics, els mitjanets empobreixen i els pobres s'ho han de mirar de lluny, perquè ni juguen, ni fan taulells de cartró. I em pregunto: on són els diners que hi havia al principi del joc. Ni s'han trencat, ni s'han perdut. Els diners hi són, simplement han canviat de mans... els té la banca.

"Bancos y cajas superan el examen con buena nota", La Vanguardia, 24 de julio de 2010.

Com al joc del Monopoly.... Em vénen ganes de fer un forat sota el llit i amagar els diners (els que ens queden), a sota una rajola.

La bellesa segons Nietzsche.

"La classe més noble de bellesa és la que no captiva de cop, la que no llença fascinaments tempestuosos i embriagadors (aquesta fàcilment desperta aversió) sino aquella que va infiltrant-se amb lentitud, la que portem dins nostre sense adonar-nos i amb la què ens retrobem un dia en un somni."


F. Nietzsche

Testimoni: la lluna

I viatja'm

pels retombs

de la carretera llarga,

per les valls, per les escletxes.

Ressegueix totes les constel.lacions

i troba'm en la serenor de la nit fugaç i breu.

I la música, el fil argumental sota el  somriure de la lluna..

Bocins de Vent (Miles)

Persistència retiniana

que nega l’oblit

i la pols de la bomba

que impregna el destí.

Fuig, pols. Fuig de mi.

Esborra-la

amb la goma

dels teus llavis,

dels teus dits,

amb bocins de vent,

en un joc de contraris

entre aliats.

I viatja'm

pels retombs

de la carretera llarga. 

Two worlds.

La cançó titulada John Wayne Gacy Jr, del cantautor nord-americà Sufjan Stevens, ens explica la història d’un jove assassí de més de 27 joves d’algun lloc d’Estats Units. Amagava els cossos de les víctimes al soterrani de la casa i es vestia com un pallasso per a ells i els feia petons mentre esperava la descomposició dels seus cossos. El seu pare bebia i la mare plorava al llit tancada a l’habitació, tanmateix tothom que el coneixia l’adorava pel seu humor i la seva conversa. Al final de la cançó una refllexió: l’autor s’hi reconeix en aquesta darrera descripció de l’assassí i ens convida a mirar sota el terra de fusta per descobrir els secrets que hi té amagats.     

Secrets. Doble vida. Només una cancó, però tan real com la vida dels diaris, dels mitjans, com la nostra vida. I és que res sembla el que és. Bon veïns que maltracten les persones i els animals, assasinen per esport o perquè no suporten certes presències. Dramàtic i excitant alhora.
I la resta, els qui no assassinen? La resta som aparentment tot allò que s'espera de nosaltres però les nostres cases són plenes d'armaris, hipocresia, aparença… Què hi ha al darrere d’un matrimoni jove amb tot el “set” de famíla perfecta: joves atractius amb bones feines, casa de luxe, bones escoles, vida envejable...? Sovint només una façana. Molts d’ells, homes i dones, amaguen blaus a les cames, cares grises de portes en dins. D’altres s’amaguen rere fotos sense rostres en pàgines de contacte buscant emocions per les seves vides, mentre els solitaris a qui ningú canviaria l’estatus, podrien explicar vides excitants inimaginables.

Dos mons: la façana i la rera botiga. Passen els anys, les generacions i els homes encara necessiten fer veure allò que no són perquè la societat ha dibuixat un paisatge on figurar sense possiblitat d’escapatòria. O si? Dos mons en un. 

I tu… En quin món vius?

Ulls que no veuen.

Fa poc he descobert de manera “conscient” que sóc una persona eminentment visual. Podria ser auditiva (que també ho sóc una mica, estimo i gaudeixo de la música com poques coses) o sinestèsica (que també en tinc un percentatge, com tothom). Però sóc bàsicament visual. La major part de la informació que rebo diàriament arriba a mi pel canal visual. Sóc observadora i veig coses que passen imperceptibles per a la majoria de les persones que m’envolten. D'aquí que entenc la bellesa com un concepte que m’arriba pels ulls i em sento atraguda per persones i coses, tant bon punt les veig. Necessito pocs instants per saber-ho.

Llavors, com perceben la bellesa les persones cegues? Evidentment la senten, la toquen, l’escolten... però no la veuen. Com supleixen aquesta versió de la bellesa que els seus ulls no poden veure? Pot semblar una pregunta estúpida perquè els cecs existeixen des que existeixen els qui veuen, i viuen i gaudeixen igual que tothom. He llegit fa poc una entrevista a Alfonso Corominas, un matemàtic cec que ha publicat un llibre, ´Viaje a la luz. Paseo con Hitchcock por Córdoba y Granada´ (Alhema). en què parla que els cecs perceben una part de la bellesa “amb més naturalitat”. Descriu el sentit de la vista i el tacte com sentits molt intel.lectuals i invasius, que tapen la resta dels sentits, ja que les olors o els sons t’assalten sense esperar-los.

És evident que tot ésser viu, i l’ésser humà no és una excepció, viu adaptat al seu medi, i a les seves capacitats. Un cec s’adapta i desenvolupa els seus altres quatre sentits de manera extraordinària. Per a un cec, no veure és un fet que recorda a diari negativament si mai ha perdut la vista al llarg de la seva vida. Si no la té des del seu naixement, ha d’incorporar un aprenentatge més des d’un inici. Tanmateix m’agradaria saber si mai un cec desenvolupa malalties o frustracions i complexos resultants del sentit de la vista i de la capacitat de poder “veure”: anorèxia, complexos d’inferioritat o no acceptació per qüestions d’estètica, enveges... A vegades, els qui veiem podem arribar a ser infeliços perquè veiem coses que no ens agraden. No serà que no hem estat capaços d’impedir que els nostres ulls manin per sobre de la nostra felicitat?

Intentaré, a partir d’ara, veure una mica més a través de les meves orelles, els meus dits, el meu nas i la meva boca. Ho intento sempre, però m’esforçaré. Tan sols tinc una oportunitat per ser feliç i no m’agradaria que els meus ulls em traïssin...

RECEPTA MÈDICA.

M’inquieta pensar com el pas del temps transforma els nostres sentiments. El patiment o l’alegria de l’avui és el record del demà. El temps tot ho cura, o ho oblida, o ho tapa. El temps és com una gran resaca: a la nit, magnifiquem qualsevol vivència, i l’endemà, en la majoria dels casos, un percentatge de neguit minva o d’esvaeix. A vegades voldria no llevar-me per no perdre el record, o l’emoció o l’olor del dia o la nit anterior. Però el temps s’ho en du tot. 

Temps? Què és el temps? És el temps, el tic-tac dels segons, els pas dels minuts, les hores del rellotge o en realitat és la vida la que cura o s’imposa? Les pèrdues de l’avui seran distretes subtilment per esdeveniments correlatius que vivim intensament i substitueixen els anteriors, i així anem oblidant tot allò bo i tot el dolent. Si el temps curés, en vendrien a les farmàcies. Els psiquiatres receptarien temps als seus pacients deprimits, una dosi de 12 mesos per la pèrdua d’éssers estimats, una de 6 mesos per la pèrdua de feines, diverses dosis de setmanes per a les il.lusions... Però no en vénen de temps. Fins i tot per a molts, el  temps s’acaba i els seus rellotges es paren sense futur reconciliable.

No puc aturar el rellotge, ni les nits, ni la vida. I no em queda més remei, que fer-me el meu propi xarop  de temps per beure-me'l i així, viure les properes nits, les properes noves vides, i mirar enrera uns instants per intentar recordar, que en algun moment, vaig ser un altra persona. Per increïble que sembli. 

Visionaris.

En a A Brave New World (Un Món Feliç-1931) d'Aldous Huxley,  l'autor que va escriure la seva obra dins el corrent literari de la distòpia -novel.la utòpica-, ens presentava nous models de tècniques de reproducció d'éssers humans. Però feia literatura. Poc podia ell esperar que en dècades posteriors, tècniques similars es van posar en pràctica de manera real arreu del món occidental. Ell feia volar coloms, però els coloms van volar i la ciència va poder assistir a la biologia humana en la reproducció de nadons.  

Fa pocs anys, en descobrir l'arquitectura dels homes de la Bauhaus, concretament, en topar amb l'edifici Barcelona, el pavelló nacional d'Alemània a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, obra de Ludwig Mies van der Rohe, vaig quedar bocabadada en descobrir un edifici de singular minimalisme que avui en dia encara és seu de campanyes publicitàries o esdeveniments socials, com a "edifici modern". En una exposició sobre l'obra construïda i no construïda del cèlebre arquitecte, vaig descobrir que en pocs anys de trànsit va passar de dissenyar edifics neoclassics de principis del s.XX, a fer edificis carregats d'una modernitat que deuria ser gairebé incomprensible per molts dels seus coetanis.

Ahir vaig tornar a veure La Dolce Vita, de Federico Fellini, el cineasta Italià que en aquest film ens dóna una mostra de "l'animalari" de la vida glamourosa de famosos i "wannabies"* de la Italia de finals dels 50 i principis dels 60. Fa 50 anys de la pel.lícula i m'hi vaig trobar com si veiés les nits de festa i les sortides de sol posteriors com si de l'actualitat es tractés. Vaig reconèixer un director agosarat i fidel en la descripció d'una vida nocturna i dels seus personatges, els seus comportaments i les seves motivacions. I vaig pensar en ell i en la imatge que podia projectar en el seu temps.

M'agraden els visionaris, els qui s'avancen, malgrat tenir o no el recolzament del qui els envolten. Els qui aposten per la "veritat artística" al marge dels corrents del moment. Els qui s'arrisquen per oferir noves visions del món. Són ells els artífex dels avenços. Moltes gràcies a tots vosaltres, Aldous, Ludwigs, i Federicos... i moltes felicitats. Us trobo a faltar. 




* wannabies: Aspirants a famosos, sense professió declarada. 

70 million

HOLD YOUR HORSES!

And 70 million should be in the know
And 70 million don't go out at all
And 70 million wouldn't walk this street
And 70 million would run to a hole
And 70 million would be wrong wrong wrong
And 70 million never see it at all
And 70 million haven't tasted snow

After a while.

Y el calor se hizo hielo
el deseo, trámite,
el adiós, descanso,
y la pasión, afecto.
Sin más.

Maldito círculo...
Ya no queda nada
en el centro,
excepto yo.

Silenci-Paraules

El silenci que em mata
de les paraules,
i el meu silenci,
per les teves paraules
al meu voltant,
i el teu silenci
per les meves paraules,
les escrites,
les parlades,
les oblidades
pel silenci
que em mata...
perquè ja no ets amb mi.

Torneu, paraules,
come back to me. 

Febrero.

Pronto será Febrero. Me pregunto cómo el magnetismo que me llevó tan cerca ahora me expulsa del círculo, igual que lo hace el coche que desliza sus ruedas en una curva de reciente helada. Me pregunto cómo trocitos de vida se escapan de nuestra memoria y que sus agujas punzantes han dejado de hilvanar nuestro corazón.

Somos quienes somos y quienes fuimos se nos muestran como personajes de películas de cine mudo, y sus caras, la imagen grotesca del empecinamiento y de cuadraturas de círculos que  nunca pudieron casar. Me pregunto a dónde irán a parar las lágrimas brotantes de fuente amarga que nos dieron de beber a instantes de zénit, a pesar de todo. Pronto será Febrero… y pronto pasará.

Quien no llora no mama.

No recordo la primera vegada que vaig sentir aquesta dita. El que sí recordo és que me la dèia la mare, des de molt petita. A poc a poc em vaig anar fent amb el seu significat i darrerement l’estic recuperant del meu bagul dels records i l’he abraçada com s’abraça una bandera, un lema o motto, però amb recança. Sempre havia pensat que allò que és bàsic està acceptat, entès i postulat per tot ésser racional vivent i que no es demana, ve donat de franc. I no, no és així.

Quan les coses bàsiques en la vida quotidiana de les persones fallen, què passa si no plores? Passa que se’t mengen a queixalades, que passen l’apisonadora dels seus poders o designis pel teu damunt i que et deixen destrossat o anul.lat, o sense capacitat de resposta. Llavors, algú ha d’aixecar la mà i denunciar-ho o explicitar-ho i reclamar-ho. Plorar per mamar. La sorpresa és que qui no segueix les regles del joc es revolta i s’ofen. I tu no entens res. Els serveis no funcionen, les persones s’acomoden, els polítics es banalitzen i tothom ho vol tot a canvi de res.

Què fa que allò que és bàsic no ho sigui per a tothom? Diferents mons, diferents maneres d’entendre la vida o l’egoisme implicit en cada un de nosaltres. Tot és possible però descarto taxativament les dues primeres opcions perquè he vist de massa a prop l’EGO-ïsme de massa persones del meu món, al meu voltant i cada vegada plorar per mamar cansa més i més. Hauria d’estar prohibit, però això… ja és ciència ficció.