Persistència retiniana
que nega l’oblit
i la pols de la bomba
que impregna el destí.
Fuig, pols. Fuig de mi.
Esborra-la
amb la goma
dels teus llavis,
dels teus dits,
amb bocins de vent,
en un joc de contraris
entre aliats.
I viatja'm
pels retombs
de la carretera llarga.
4 comentaris:
Que bons els tres últims versos! Bé, tot el poema, però aquests tres últims són perfectes. Petó, bonica.
Moltes gràcies, Anna, com sempre.
Celebro el que em dius dels tres darrers versos. A mi també m'agraden, especialment.
Fins aviat, que espero que sigui aviat!
Sí, son muy bellos los tres últimos versos. Merecerían ser el inicio de un poema, es un gran arranque.
Ya sabes Juan Carlos cómo funciono... por impulsos. Tengo poca paciencia. pero lo pensaré, y para vacaciones... igual el poema trae un hijito a a partir de su final!
Hasta pronto, poet.
Publica un comentari a l'entrada