Two worlds.

La cançó titulada John Wayne Gacy Jr, del cantautor nord-americà Sufjan Stevens, ens explica la història d’un jove assassí de més de 27 joves d’algun lloc d’Estats Units. Amagava els cossos de les víctimes al soterrani de la casa i es vestia com un pallasso per a ells i els feia petons mentre esperava la descomposició dels seus cossos. El seu pare bebia i la mare plorava al llit tancada a l’habitació, tanmateix tothom que el coneixia l’adorava pel seu humor i la seva conversa. Al final de la cançó una refllexió: l’autor s’hi reconeix en aquesta darrera descripció de l’assassí i ens convida a mirar sota el terra de fusta per descobrir els secrets que hi té amagats.     

Secrets. Doble vida. Només una cancó, però tan real com la vida dels diaris, dels mitjans, com la nostra vida. I és que res sembla el que és. Bon veïns que maltracten les persones i els animals, assasinen per esport o perquè no suporten certes presències. Dramàtic i excitant alhora.
I la resta, els qui no assassinen? La resta som aparentment tot allò que s'espera de nosaltres però les nostres cases són plenes d'armaris, hipocresia, aparença… Què hi ha al darrere d’un matrimoni jove amb tot el “set” de famíla perfecta: joves atractius amb bones feines, casa de luxe, bones escoles, vida envejable...? Sovint només una façana. Molts d’ells, homes i dones, amaguen blaus a les cames, cares grises de portes en dins. D’altres s’amaguen rere fotos sense rostres en pàgines de contacte buscant emocions per les seves vides, mentre els solitaris a qui ningú canviaria l’estatus, podrien explicar vides excitants inimaginables.

Dos mons: la façana i la rera botiga. Passen els anys, les generacions i els homes encara necessiten fer veure allò que no són perquè la societat ha dibuixat un paisatge on figurar sense possiblitat d’escapatòria. O si? Dos mons en un. 

I tu… En quin món vius?

Ulls que no veuen.

Fa poc he descobert de manera “conscient” que sóc una persona eminentment visual. Podria ser auditiva (que també ho sóc una mica, estimo i gaudeixo de la música com poques coses) o sinestèsica (que també en tinc un percentatge, com tothom). Però sóc bàsicament visual. La major part de la informació que rebo diàriament arriba a mi pel canal visual. Sóc observadora i veig coses que passen imperceptibles per a la majoria de les persones que m’envolten. D'aquí que entenc la bellesa com un concepte que m’arriba pels ulls i em sento atraguda per persones i coses, tant bon punt les veig. Necessito pocs instants per saber-ho.

Llavors, com perceben la bellesa les persones cegues? Evidentment la senten, la toquen, l’escolten... però no la veuen. Com supleixen aquesta versió de la bellesa que els seus ulls no poden veure? Pot semblar una pregunta estúpida perquè els cecs existeixen des que existeixen els qui veuen, i viuen i gaudeixen igual que tothom. He llegit fa poc una entrevista a Alfonso Corominas, un matemàtic cec que ha publicat un llibre, ´Viaje a la luz. Paseo con Hitchcock por Córdoba y Granada´ (Alhema). en què parla que els cecs perceben una part de la bellesa “amb més naturalitat”. Descriu el sentit de la vista i el tacte com sentits molt intel.lectuals i invasius, que tapen la resta dels sentits, ja que les olors o els sons t’assalten sense esperar-los.

És evident que tot ésser viu, i l’ésser humà no és una excepció, viu adaptat al seu medi, i a les seves capacitats. Un cec s’adapta i desenvolupa els seus altres quatre sentits de manera extraordinària. Per a un cec, no veure és un fet que recorda a diari negativament si mai ha perdut la vista al llarg de la seva vida. Si no la té des del seu naixement, ha d’incorporar un aprenentatge més des d’un inici. Tanmateix m’agradaria saber si mai un cec desenvolupa malalties o frustracions i complexos resultants del sentit de la vista i de la capacitat de poder “veure”: anorèxia, complexos d’inferioritat o no acceptació per qüestions d’estètica, enveges... A vegades, els qui veiem podem arribar a ser infeliços perquè veiem coses que no ens agraden. No serà que no hem estat capaços d’impedir que els nostres ulls manin per sobre de la nostra felicitat?

Intentaré, a partir d’ara, veure una mica més a través de les meves orelles, els meus dits, el meu nas i la meva boca. Ho intento sempre, però m’esforçaré. Tan sols tinc una oportunitat per ser feliç i no m’agradaria que els meus ulls em traïssin...