Ulls que no veuen.

Fa poc he descobert de manera “conscient” que sóc una persona eminentment visual. Podria ser auditiva (que també ho sóc una mica, estimo i gaudeixo de la música com poques coses) o sinestèsica (que també en tinc un percentatge, com tothom). Però sóc bàsicament visual. La major part de la informació que rebo diàriament arriba a mi pel canal visual. Sóc observadora i veig coses que passen imperceptibles per a la majoria de les persones que m’envolten. D'aquí que entenc la bellesa com un concepte que m’arriba pels ulls i em sento atraguda per persones i coses, tant bon punt les veig. Necessito pocs instants per saber-ho.

Llavors, com perceben la bellesa les persones cegues? Evidentment la senten, la toquen, l’escolten... però no la veuen. Com supleixen aquesta versió de la bellesa que els seus ulls no poden veure? Pot semblar una pregunta estúpida perquè els cecs existeixen des que existeixen els qui veuen, i viuen i gaudeixen igual que tothom. He llegit fa poc una entrevista a Alfonso Corominas, un matemàtic cec que ha publicat un llibre, ´Viaje a la luz. Paseo con Hitchcock por Córdoba y Granada´ (Alhema). en què parla que els cecs perceben una part de la bellesa “amb més naturalitat”. Descriu el sentit de la vista i el tacte com sentits molt intel.lectuals i invasius, que tapen la resta dels sentits, ja que les olors o els sons t’assalten sense esperar-los.

És evident que tot ésser viu, i l’ésser humà no és una excepció, viu adaptat al seu medi, i a les seves capacitats. Un cec s’adapta i desenvolupa els seus altres quatre sentits de manera extraordinària. Per a un cec, no veure és un fet que recorda a diari negativament si mai ha perdut la vista al llarg de la seva vida. Si no la té des del seu naixement, ha d’incorporar un aprenentatge més des d’un inici. Tanmateix m’agradaria saber si mai un cec desenvolupa malalties o frustracions i complexos resultants del sentit de la vista i de la capacitat de poder “veure”: anorèxia, complexos d’inferioritat o no acceptació per qüestions d’estètica, enveges... A vegades, els qui veiem podem arribar a ser infeliços perquè veiem coses que no ens agraden. No serà que no hem estat capaços d’impedir que els nostres ulls manin per sobre de la nostra felicitat?

Intentaré, a partir d’ara, veure una mica més a través de les meves orelles, els meus dits, el meu nas i la meva boca. Ho intento sempre, però m’esforçaré. Tan sols tinc una oportunitat per ser feliç i no m’agradaria que els meus ulls em traïssin...