No és freqüent però en ocasions llegeixo fragments, frases o fils de paraules que voldria haver dit, inventat, pensat o trobat en primera persona. Tanmateix tan sols en sóc lectora accidental, i beneïda sigui de ser-ho. Passar de llarg hauria estat com passar per la vida sense pena ni glòria. Avui he tornat a ensopegar, i mai millor dit, amb un d'aquests fragments, i, en llegir-lo i emocionar-me, per efecte dominó, he recordat altres dos -probablement dos entre molts- que són especials per l'impacte causat en la matèria volàtil i transparent de la meva ànima. I els vull penjar. Seria una traició fer-ho sense introduir-los, sense explicar-me i sense recordar que ja han estat penjats pels seus artífex o els pescadors de miracles que són el Juan Carlos, l'Anna i el Jordi. Des d'aquí un
homenatge a la seva sabiduria, la seva sensibilitat i el seu bon gust. Per portar-me'ls, per portar-nos-los. Crec que són massa bells per no ser expandits, com a pluja d'estels dins l'entramat dels blogs. Per tant, en llenguatge de xarxa social:
Comparteixo.
RIZOS DE MAR (Juan Carlos Iglesias, Recitar en el desierto: octubre 2008)
Cuando te girabas
acudía raudo a abrazarte,
nuestros dedos forjaban un cerrojo enraizado tan adentro como nos
permitieran los brazos. Dormías sin ismos,
calentando el mar de hilo.
En esa fortaleza creí no perder nunca,
si posaba mis labios en tu espalda la respiración me explicaba cuantas
líneas podíamos recorrer sin saturarnos,
si posaba la oreja en tu costado, con cuidado para no rasgar tus
láminas, el corazón batía himnos imperecederos,
las piernas lianas, pies y dedos cruzados e interpuestos,
era la lógica de una noche a tu lado,
vigilando que el horizonte no se escapara por el ojo de la cerradura,
porque todo cuanto te pulsara no te hiciera perder el juicio
sino que el viento cálido te hiciera dormir
arropada en esta fortaleza del gesto.
Both Sides Now (Anna Vila, Qui sap si mai, febrer de 2010)
"I really don't no life"
Joni Mitchell
El que no sospita és que la tristesa
és un escut protector molt poderós.
Asseguda als límits del llit,
els ulls de la dona,
convertida en pedra per una casualitat,
perden la inocència i es fan profunditat
com l'oceà que mira.
Ella dubte entre abocar-s'hi
o quedar-se convertida en estàtua de sal.
No sap el llarg camí que l'espera
però ja ha decidit
que ha de començar a caminar.
Per la Montse.
11.02.2010
Jordi Puig (Lo que escric quan estic avorrit, juny de 2011)
INTRO SELECCIONADA PEL JORDI:
El ojo de la aguja de MÍA GALLEGOS
Al amor llegué con un grito de seda y puse las dos mejillas, el cuerpo y la conciencia. Nada quedó de mí, ni siquiera una carta, ni siquiera un espejo en donde reconocerme. Mas aprendí a pasar por el ojo de la aguja, es decir a perdonar sinceramente. A dejar la piel en el alambre, a dolerme desde los pies a la cabeza. Lo perdí todo. Y cuando entendí que no sabía defenderme de la gente, respondí con una bofetada de ternura, porque yo sé que sólo los dulces heredarán la tierra.
Perdoneu la intromissió i moltes gràcies pel vostre encert, amics. No ho he pogut evitar, i és que el meu blog es diu My Favourite Things...
BON ESTIU-FELIZ VERANO.
