A tu em confesso en hores brunes.
Llegeix els meus ulls cansats
de regirar calaixos
de gestos equívocs
de portes tancades,
de mirades ocultes,
de silencis ensordidors,
de cercar horitzons propers.
A tu em confesso
que m'abandono
a la placidesa
de l'amnèsia
necessària
pels jorns
que han de venir
i esdevenir.
A tu, lluna meva
et confesso
que em dol el pit
del plor coronari,
de llàgrimes seques,
de l'erma foscor de la nit.
Lluna meva,
al.liada meva,
guareix -me l' ànima
amb pluja d'estels,
amb pols d'univers.
Abraça'm, constel.lam
i queda't avui,
amb mi.
3 comentaris:
La lluna siempre te acompañará, jamás le ha fallado a nadie
Eso espero J.C! Estoy yo de leyes de Murphy hasta las contellations, :-)))
Petons!!!!
viatjava per l´espai i et vaig veure,em vaig apropar i ara giro entorn teu com un satel´lit
Publica un comentari a l'entrada