BOYS DON'T CRY

Els nens volen plorar i no els deixen. Encara no...

Fa pocs dies, al bell mig del carrer una mare li va dir al seu fillet de 4-5 anys que plorava: "Tu, què ets, un nen o una nena? Digueeees, tu què eeeets un neeeen o una nenaaaa???". El nen li respongué cap cot, "un nen". I ella replicà, "Doncs els nens no ploreeeeeeeen". I jo li dic, "Molt bé nena. Anem bé!!!!"

Diversos tipus de sentiments van aflorar dins meu. Primer, la ràbia per la poca empatia de la mare vers al nen. Mai o gairebé mai increpo a ningú desconegut, però procedia el meu crit de molt dins perquè jo mateixa em vaig sorprendre de la meva reacció. Després, l'ira pel maleït tòpic que una dona en plena trentena no ha pogut erradicar del seu catàleg de “veritats universals apreses”. És ben clar que som al segle XXI però que en certes materies educatives seguim igual que en dècades o segles anteriors. Els nens no ploren. Els nens s’han d’aguantar perquè plorar és senyal de feblesa, i aquesta, només és una característica dissenyada per a les nenes, les bledes, les figues, les futures dones.

El nen vol plorar, però no li ho permeten. Amb poc temps aprendrà a no fer-ho. Potser algun dia voldrà plorar i com no en sabrà, haurà de trencar-se el puny contra una paret, o repartir gleves a tort i dret, o encongir-se com un cargol dins la closca, o fer crèixer l’amargantor que li rourà el cor, o plorar sense llàgrimes en silenci, o plegar el somriure com si fos un abric reversible o empassar-se el dolor gola avall, o patirà erupcions cutànies o mals de cap destraladors o dirà als seus fills que els nens no ploren, que és cosa de nenes o morirà de pena pel gris del plor prohibit amputat per la falsedat de les creences errònies, que la mare de la seva mare, de la seva mare, de la seva mare, de totes les seves mares anteriors en diversos torns generacionals han ensenyat als seu fills.

Si una cosa vaig aprendre del fabulós 1984 de George Orwell, és que una mentida repetida un i altre cop esdevé veritat. Els nens no ploren és una mentida que priva a millions d’éssers humans de conductes que ens permeten viatjar al món de les emocions com el plor.  I són les mares, o els pares qui els empresonen. Presoners forever.

El nen que plorava al mig del carrer necessita urgentment un heroi que el salvi i el faci lliure. Cal que algú li escrigui el conte i cal no perdre temps. 

Planetes.

És la força que m'arrossega i em porta per camins directes que em separen de tu, de vosaltres, els que he deixat enrera. M'estiren i tiben les cordes i no puc oferir resistència. Hem deixat regust amargant, sec, dolorós  i nu en les vostres-nostres boques i els pensaments s'amunteguen i es revolten però no avancen. Atracció que fuig, descentrifuga, trens que prenem en sentit oposat i ens allunyen.
Tot podia haver estat diferent, per aquella frase maleïda, aquell desencontre, aquell mail superb i equívoc, aquell telèfon que no va sonar, aquell pacte diabòlic amb l'ànima eixuta i ferèstega...He perdut i has perdut. Hem perdut l'ocasió d'estimar-nos, de riure, del plor plaenter i de la nit, les nits... I mai més tornarà.
Tanmateix, res esborra els moments que mai ningú robarà.
No poden. I encara estem vius...

Música Viva II

Y la música viaja por mi cuerpo,
y sus ojos, sus manos, sus dedos
te tocan con notas de color,
con viento, con cuerdas vibrantes...
Y me electriza,
me arruga
y me despliego
como alas de Ícaro,
para volar.

Si te duele el cuerpo o el alma,
dale música, dale.

The One.

Sempre el substitueixen. És la seva planeta... Al llit, a la feina, a les cartes d’amor, a la llista de coses importants... Sempre...

I ho ha après, com qui aprén a ser feliç com a 2n entrenador, com la dona de..., com el corretorns.

I curiosament ell sap com ningú què significa ser feliç. És seu, el gust àcid de la vida, o l’excitació de certes hores baixes.... perquè està entrenat per caçar la vida en instants, invisible als ulls de la resta.

He is nobody... but he is the one. 

TOT ÉS CONVULS.

Tot és convuls.
Aparèixes
i desaparèixes,
i aparèixes
de nou.
Proposes,
estimes,
desdius,
oblides,
i oblides...
Apareixes
perquè desapareixo,
i insultes,
odies
amb força
d'instestins salvatges
que lligues al coll
i m'ofegues
i t'ofegues
i no entenc res.
Res.
Desconec
la matèria
que et fa,
us fa,
ens fa.
Tot és convuls.
Estem vius.

INDIGNACIÓ

Per sort, alguns intel.lectuals no estan en crisi, estan vius, indignats i lúcids. Potser ells ens ajudaran a trobar el camí cap a una nova concepció del món.

FE D'ERRATES

Love in the city.... A vegades et fas un cop al cap, o bé somies coses estranyes a la nit, o mantens converses, o simplement rellegeixes articles, opinions i arribes al cap del carrer de voler revisitar pensaments propis que t'han fet ser imparcial en algun moment de la teva vida. I no és just.
Fa un temps vaig sentir dir a algú que la visió i l'opinió del món que té cadascú ve determinada per quina ha estat la seva experiència. Les coses són blanques o negres si les has viscudes en blanc o en negre.
 Fa pocs dies vaig escriure unes línies que aplegaven en un farcell causístiques, experiències, situacions viscudes per dones i irònicament em vaig proposar estirar-los les orelles als homes, per tot el mal causat a aquelles dones que els van estimar. No és just. I no és just que no estigués faltant a la veritat, que no és el cas. No era just que només parlés de femení a masculí.
Sóc dona i ho repetiria al llarg de totes les reencaarnacions possibles que algun déu m'oferís venent-me l'ànima a qualsevol diable... però també sé que ¨nosaltres¨ hem estat a voltes igualment despiatades o injustes, amb ells, o vosaltres i que sovint no heu entés comportaments, reaccions, o sentiments equívocs que haureu sentit al llarg de les vostres històries. Per això, m'agradaria reescriure algunes de les línies finals,


"però qui escriu aquestes línies sap que no són lemes sarcàstics, sino veritats com a temples que alguns homes i algunes dones han hagut d'aprendre a decodificar, assumir i afortunadament, gràcies al pas del temps, a oblidar i superar. Perquè el que és clar, és que ells i elles SÍ han estimat."


I és que de carallots i immadurs n'hi ha dels dos sexes, i de mala sort... de tots els colors.
:-)