M’inquieta pensar com el pas del temps transforma els nostres sentiments. El patiment o l’alegria de l’avui és el record del demà. El temps tot ho cura, o ho oblida, o ho tapa. El temps és com una gran resaca: a la nit, magnifiquem qualsevol vivència, i l’endemà, en la majoria dels casos, un percentatge de neguit minva o d’esvaeix. A vegades voldria no llevar-me per no perdre el record, o l’emoció o l’olor del dia o la nit anterior. Però el temps s’ho en du tot.
Temps? Què és el temps? És el temps, el tic-tac dels segons, els pas dels minuts, les hores del rellotge o en realitat és la vida la que cura o s’imposa? Les pèrdues de l’avui seran distretes subtilment per esdeveniments correlatius que vivim intensament i substitueixen els anteriors, i així anem oblidant tot allò bo i tot el dolent. Si el temps curés, en vendrien a les farmàcies. Els psiquiatres receptarien temps als seus pacients deprimits, una dosi de 12 mesos per la pèrdua d’éssers estimats, una de 6 mesos per la pèrdua de feines, diverses dosis de setmanes per a les il.lusions... Però no en vénen de temps. Fins i tot per a molts, el temps s’acaba i els seus rellotges es paren sense futur reconciliable.
No puc aturar el rellotge, ni les nits, ni la vida. I no em queda més remei, que fer-me el meu propi xarop de temps per beure-me'l i així, viure les properes nits, les properes noves vides, i mirar enrera uns instants per intentar recordar, que en algun moment, vaig ser un altra persona. Per increïble que sembli.
