So far, so close.

Ahir sortint de casa vaig conèixer un nou veí. De fet era vell en l' escala, però per a mi, era com acabat d'arribar. Havíem viscut sis anys en el mateix edifici i no havíem coincidit mai. Precisament va ser al vestíbul, carregat amb paquets, que ens vàrem trobar i presentar. Jo anava a donar-li la benvinguda quan ell va aprofitar per acomiadar-se. Vam comentar com n' és de capriciós el destí, les casualitats o els desencontres que fan que estant tan a prop, a la vegada poguem estar tan lluny. Podíem haver viscut en ciutats diferents, en temps diferents i el resultat seria el mateix: uns complets desconeguts.

Això em recorda diverses històries. Wakefield, un relat de Nathaniel Hawthorne, que conta com un home abandona la seva dona durant un llarg periode de temps. La parella vivia a Londres i ell, sota l' excusa de emprendre un llarg viatge, deixa casa seva. El més espectacular és que lloga una habitació just en el carrer del costat, fet del qual ningú, ni dona ni amics, se n' arriben a adonar mai. En Wakefield arriba a estar fora de casa durant vint anys. Un bon dia decideix tornar a casa i continuar la seva vida al costat de la seva dona fins la mort. És un relat extrany, absurd i fins i tot extravagant, però alhora, original i simpàtic per als meus ulls: em fa pensar com de lluny podem arribar a estar les persones sense necessitat d' haver distància geogràfica entre nosaltres.

Igualment d'absurd i extrany, com cert i verídic és el cas que vaig viure, de collita pròpia. El meu germà i jo vàrem viure durant tres anys, no tan sols en el mateix barri, sinó a cent metres de distància. Només vaig visitar-lo en una ocasió; ell a mi, mai. I no cal dir que les trobades van ser nul.les. Ningú podia dir que érem germans enemistats, però segur que no li va fer gens de gràcia que éssent tan gran Barcelona, la seva germaneta petita anés a parar a un carrer de casa seva, just en plena efervescència de vida universitària, tan gelosa d' intimitat!

Tot i això, prefereixo recordar una cita cinematogràfica, la de Lady Halcón. En aquesta llegenda sobrenatural, Isabel i Navarre (Pfeiffer i Hauer) són dos amants que sota el malefici d' un diabòlic personatge, el Bisbe d' Aquila, estan condemnats a estar units i separats per sempre. De dia, ella esdevé un fermós falcó, i ell de nit, un aguaitant llop gris. Només un breu instant durant la posta de sol, fa possible l' encontre: uns segons en què els amants poden veure l'un a l'altre en aparença humana. M' agradaria ser com l' Isabel per sentir-me expectant, esperant que un jove vailet, com en la pel.lícula, m' ajudés a desfer el malefici per trobar aquests instants en què es fes possible la coincidència esperada i passar de tan lluny a tan a prop, molt a prop.