M’ hauria agradat matar-les. Sí. Ara mateix m’agradaria tenir una pistola en mà i disparar-los un tret a la nuca o... no, directament al cervell, mirant-les als ulls, deixant-los un punt vermell dibuixat a la base del front, com a les pel.lícules. Els hauria rebentat el cap a aquestes cretines pocasoltes adolescents que es creuen el centre de l’univers. Pugen al vagó, com tots nosaltres. S’asseuen en aquests seients col.locats perpendicularment als situats en grups de quatre, en fileres de dos a dos oposadament, en i contra el sentit de la marxa del tren; seients folrats de roba de color gris fosc per dissimular-ne l’ús i el desgast; roba que aquestes desbocades jovenetes malmetran posant-hi els peus al damunt i deixant la porqueria que duen enganxada a les soles de les sabates a la base de les cadires, perquè arribi un pobre passatger suat i marat i es vegi en la dicotomia de demanar-los si pot seure o no, perquè li fan mal les cames de ser tot el dia dret al taulell, les cames imflades per la mala circulació de retorn i ara que pot descansar-les les filles del diable el fan dubtar: o seure i descansar i embrutar-se el rere dels pantalons o romandre allà, dret com un estaquirot esmorteït mentre les porques riuen sense parar i ensenyen el xiclet de la boca que sembla voler caure però no pot, perquè les llengües saliveres el recuperen d’una estrebada com si de salamandres es tractessin. La brutícia de les sabates, el so del mastec del xiclet, les rialles cridaneres i de sobte un telèfon mòbil amb MP3 incorporat que a a volum 9 comença a sonar. I sona, i emet un so que vol ser notes musicals embrutades de soroll estrident, dur i dificil d’ empassar perquè és del tot menys música. La música amansa les feres, relaxa, evapora els sentiments negatius o els pensaments evocadors de melangia i tristor, o bé ens anima in crescendo, ens excita i ens fa feliços. Però aquesta no. Aquesta invoca a l’ira, la ràbia i la mala llet. Tots els passatgers que llegien llurs llibres han anat traient els seus punts i col.locant-los amb rebufades enmig de diferents capítols de diferents obres perquè no podien concentrar-se ni llegir ni res de res. Els passatgers pateixen i jo més encara perquè no ho puc suportar. M’he hagut de tapar les orelles com quan era petita i m’ aterroritzaven els cohets que petaven al castell de focs per festa major, o al mig del carrer davant del soroll ensordidor dels tubs d’escapament lliure d’ algunes motocicletes. Sento vergonya aliena i pròpia, aliena per les joves impúdiques de riure histèric, i pròpia perque elles dibuixen la línea que diferencia un pais civilitzat d’un pais de carallots i grollers, el meu, un país de males maneres i de mal gust elevat al grau supí. He d’ acabar amb elles. He d’ acabar amb aquest mal son. Em marejo i no sé on mirar i tot d’ una veig un vailet darrere meu que s’aixeca i es dirigeix allà on són les bestioletes adolescents i treu de la seva motxilla Quechua un bat de bèisbol i comença a rebentar-los el cap a base de cops i la sang els esquitxa les robes, el telèfon mòbil i la brutícia de les seves sabates. Diversos esquitxs m’arriben a la cara i un tros de cervell se m’ enganxa a l’orella. La gent crida, s' aixeca enbogida i aterroritzada per l' escena mentre diverses persones l’agafen pel darrere, uns pels braços, altres per les cames i el tors, fins a reduir-lo. El noi crida embogit liderant un cant ritual com si estigués entregant una bèstia en sacrifici. L' estiren al terre i les joves adolescents són allà, en els seients, amb el cap obert pels cops, retorçades entre sí, com nines de drap, amb la mirada immòbil, perduda i inert i les boques semiobertes que desprenen un reguerol de sang que els llisca per la comisura dels llavis. El murmuri de les veus, i un silenci tensionat s’ apodera del vagó i jo … sóc FELIÇ.
