Mala idea.

    Paraules lluents

    o el mirall que et reflexa.
    Mentides de seda

    que inevitable, llisca

    per despullar-les,

    per despullar-te.

    Inútils,

    estèrils,

    cul-de-sac.

Una petita stream of self-consciousness.

I avui he somiat que anava a Glasgow per un intercanvi lingüístic i que a l'aula em rebien els membres de Belle & Sebastian que a més d'artistes eren grans professors d'anglès i que amb les seves cançons ensenyaven l'idioma als alumnes, perquè la música és la banda sonora de la vida i de les emocions. 

I sí, comença a ser una mica cert que el Barça és el millor equip del món però que com no tingui rivals reals aviat, acabarà sent una mica avorrit tot plegat. 

I que no cal un tres estrelles per sentir el plaer d'un sopar: un plat (fondo, molt fondo) de caldo amb arròs, unes salsitxes amb vi evaporat i un bon caveta en bona companyia. Però mai més en diumenge, per no tornar a ser Infidel.

I que alguna cosa seriosa està passant dins meu perquè per no desitjar no desitjo ni l'IPhone.

I què passa si no he près mai psicotròpics... Sóc menys guay?

I que a vegades els violadors són persones humanes, i que una camisa errònia no vol dir res, per molt errònia que sigui. I que et dec hores de son. Almenys dues, per anar bé.

I que algun dia em mataré pels retombs de la carreteta llarga, mentre la Torre Foster em pica l'ullet a peu del pessebre o davant del precipici, mentre contemplo entre ziga-zaga el millor espectacle del món, la meva ciutat empolsinada de llumetes, des de mig cel.