Els nens volen plorar i no els deixen. Encara
no...
Fa
pocs dies, al bell mig del carrer una mare li va dir al seu fillet de 4-5 anys que
plorava: "Tu, què ets, un nen o una nena? Digueeees, tu què eeeets un
neeeen o una nenaaaa???". El nen li respongué cap cot, "un nen".
I ella replicà, "Doncs els nens no ploreeeeeeeen". I jo li dic,
"Molt bé nena. Anem bé!!!!"
Diversos
tipus de sentiments van aflorar dins meu. Primer, la ràbia per la poca empatia
de la mare vers al nen. Mai o gairebé mai increpo a ningú desconegut, però
procedia el meu crit de molt dins perquè jo mateixa em vaig sorprendre de la
meva reacció. Després, l'ira pel maleït tòpic que una dona en plena trentena
no ha pogut erradicar del seu catàleg de “veritats universals apreses”. És ben
clar que som al segle XXI però que en certes materies educatives seguim igual
que en dècades o segles anteriors. Els nens no ploren. Els nens s’han
d’aguantar perquè plorar és senyal de feblesa, i aquesta, només és una
característica dissenyada per a les nenes, les bledes, les figues, les futures
dones.
El
nen vol plorar, però no li ho permeten. Amb poc temps aprendrà a no fer-ho.
Potser algun dia voldrà plorar i com no en sabrà, haurà de trencar-se el
puny contra una paret, o repartir gleves a tort i dret, o encongir-se com un
cargol dins la closca, o fer crèixer l’amargantor que li rourà el cor, o plorar
sense llàgrimes en silenci, o plegar el somriure com si fos un abric reversible
o empassar-se el dolor gola avall, o patirà erupcions cutànies o mals de cap
destraladors o dirà als seus fills que els nens no ploren, que és cosa de nenes
o morirà de pena pel gris del plor prohibit amputat per la falsedat de les
creences errònies, que la mare de la seva mare, de la seva mare, de la seva
mare, de totes les seves mares anteriors en diversos torns generacionals han
ensenyat als seu fills.
Si
una cosa vaig aprendre del fabulós 1984 de George Orwell, és que una mentida
repetida un i altre cop esdevé veritat. Els
nens no ploren és una mentida que priva a millions d’éssers humans de
conductes que ens permeten viatjar al món de les emocions com el plor. I són les mares, o els pares qui els
empresonen. Presoners forever.
El
nen que plorava al mig del carrer necessita urgentment un heroi que el salvi i el faci
lliure. Cal que algú li escrigui el conte i cal no perdre temps.
