Música Viva II

Y la música viaja por mi cuerpo,
y sus ojos, sus manos, sus dedos
te tocan con notas de color,
con viento, con cuerdas vibrantes...
Y me electriza,
me arruga
y me despliego
como alas de Ícaro,
para volar.

Si te duele el cuerpo o el alma,
dale música, dale.

The One.

Sempre el substitueixen. És la seva planeta... Al llit, a la feina, a les cartes d’amor, a la llista de coses importants... Sempre...

I ho ha après, com qui aprén a ser feliç com a 2n entrenador, com la dona de..., com el corretorns.

I curiosament ell sap com ningú què significa ser feliç. És seu, el gust àcid de la vida, o l’excitació de certes hores baixes.... perquè està entrenat per caçar la vida en instants, invisible als ulls de la resta.

He is nobody... but he is the one. 

TOT ÉS CONVULS.

Tot és convuls.
Aparèixes
i desaparèixes,
i aparèixes
de nou.
Proposes,
estimes,
desdius,
oblides,
i oblides...
Apareixes
perquè desapareixo,
i insultes,
odies
amb força
d'instestins salvatges
que lligues al coll
i m'ofegues
i t'ofegues
i no entenc res.
Res.
Desconec
la matèria
que et fa,
us fa,
ens fa.
Tot és convuls.
Estem vius.

INDIGNACIÓ

Per sort, alguns intel.lectuals no estan en crisi, estan vius, indignats i lúcids. Potser ells ens ajudaran a trobar el camí cap a una nova concepció del món.

FE D'ERRATES

Love in the city.... A vegades et fas un cop al cap, o bé somies coses estranyes a la nit, o mantens converses, o simplement rellegeixes articles, opinions i arribes al cap del carrer de voler revisitar pensaments propis que t'han fet ser imparcial en algun moment de la teva vida. I no és just.
Fa un temps vaig sentir dir a algú que la visió i l'opinió del món que té cadascú ve determinada per quina ha estat la seva experiència. Les coses són blanques o negres si les has viscudes en blanc o en negre.
 Fa pocs dies vaig escriure unes línies que aplegaven en un farcell causístiques, experiències, situacions viscudes per dones i irònicament em vaig proposar estirar-los les orelles als homes, per tot el mal causat a aquelles dones que els van estimar. No és just. I no és just que no estigués faltant a la veritat, que no és el cas. No era just que només parlés de femení a masculí.
Sóc dona i ho repetiria al llarg de totes les reencaarnacions possibles que algun déu m'oferís venent-me l'ànima a qualsevol diable... però també sé que ¨nosaltres¨ hem estat a voltes igualment despiatades o injustes, amb ells, o vosaltres i que sovint no heu entés comportaments, reaccions, o sentiments equívocs que haureu sentit al llarg de les vostres històries. Per això, m'agradaria reescriure algunes de les línies finals,


"però qui escriu aquestes línies sap que no són lemes sarcàstics, sino veritats com a temples que alguns homes i algunes dones han hagut d'aprendre a decodificar, assumir i afortunadament, gràcies al pas del temps, a oblidar i superar. Perquè el que és clar, és que ells i elles SÍ han estimat."


I és que de carallots i immadurs n'hi ha dels dos sexes, i de mala sort... de tots els colors.
:-)

Somebody I used to know...

I és que al final totes les històries se semblen...

Love in the city.

A la popular sèrie, Sex in the city, la Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) interpreta el paper d'una periodista que escriu una columna setmanal a The New York Star on planteja -en cada capítol- les preguntes retòriques que moltes dones i alguns homes es fan sobre diverses situacions i tòpics pròpies les relacions entre unes i altres. En veure aquests capítols, em va sorprendre descobrir com els guionistes de la sèrie han portat a la ficció qüestions que personalment he viscut, m'he plantejat o he vist amb els meus ulls o ulls ben propers. Fins i tot, vaig arribar a pensar allò de.... "han fet una peli de la meva vida!!!".  I és que allò de "només passa a les pel.lícules" està canviant, i que la ficció es nodreix ben sovint de la realitat, és indiscutible.

Per a una sèrie imaginària se m'acut una columna setmanal anomenada "Love in the city", estretament relacionada amb el títol homòleg ja mencionat... o no. Sorgirien articles sucosos com per exemple, "per què alguns homes estimen i desestimen amb la mateixa facilitat amb què jo em menjo una pizza". Un altre seria "per què alguns homes tenen por al compromís i no paren de iniciar noves relacions una rere l'altre". Aquesta és bona... "t'estimo, nena, però ja estic estimant una altra....". Una altra setmana, "Estimo la meva xicota, però com ella passa una mica de mi, m'agrada tocar-te la cuixa".  I així, in secula, seculorum... Llegit així, pren un to irònic, però qui escriu aquestes línies sap que no són lemes sarcàstics, sino veritats com a temples que algunes dones han hagut d'aprendre a decodificar, assumir i afortunadament, gràcies al pas del temps, a oblidar i superar. Perquè el que és clar, és que elles SÍ han estimat.

Dit això, i més enlla de voler iniciar una aventura televisiva... si mai algú coneix l'entrellat dels lemes anteriors, i com a base d'un possible un estudi sociològic, podeu trucar al 620...........

:-)