A la popular sèrie,
Sex in the city, la Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) interpreta el paper d'una periodista que escriu una columna setmanal a
The New York Star on planteja -en cada capítol- les preguntes retòriques que moltes dones i alguns homes es fan sobre diverses situacions i tòpics pròpies les relacions entre unes i altres. En veure aquests capítols, em va sorprendre descobrir com els guionistes de la sèrie han portat a la ficció qüestions que personalment he viscut, m'he plantejat o he vist amb els meus ulls o ulls ben propers. Fins i tot, vaig arribar a pensar allò de.... "han fet una peli de la meva vida!!!". I és que allò de "només passa a les pel.lícules" està canviant, i que la ficció es nodreix ben sovint de la realitat, és indiscutible.
Per a una sèrie imaginària se m'acut una columna setmanal anomenada "Love in the city", estretament relacionada amb el títol homòleg ja mencionat... o no. Sorgirien articles sucosos com per exemple, "per què alguns homes estimen i desestimen amb la mateixa facilitat amb què jo em menjo una pizza". Un altre seria "per què alguns homes tenen por al compromís i no paren de iniciar noves relacions una rere l'altre". Aquesta és bona... "t'estimo, nena, però ja estic estimant una altra....". Una altra setmana, "Estimo la meva xicota, però com ella passa una mica de mi, m'agrada tocar-te la cuixa". I així, in secula, seculorum... Llegit així, pren un to irònic, però qui escriu aquestes línies sap que no són lemes sarcàstics, sino veritats com a temples que algunes dones han hagut d'aprendre a decodificar, assumir i afortunadament, gràcies al pas del temps, a oblidar i superar. Perquè el que és clar, és que elles SÍ han estimat.
Dit això, i més enlla de voler iniciar una aventura televisiva... si mai algú coneix l'entrellat dels lemes anteriors, i com a base d'un possible un estudi sociològic, podeu trucar al 620...........
:-)
4 comentaris:
Així m'agrada, que segueixis escrivint, és una bona manera de treure els dimonis. M'ha agradat molt, Montse, picada d'ullet inclosa. Un petó gran.
No me des tregua, no me perdones nunca.
Hostígame en la sangre, que cada cosa cruel sea tú que vuelves.
¡No me dejes dormir, no me des paz!
Entonces ganaré mi reino,
naceré lentamente.
No me pierdas como una música fácil, no seas caricia ni guante;
tállame como un sílex, desepérame.
Guarda tu amor humano, tu sonrisa, tu pelo. Dalos.
Ven a mí con tu cólera seca de fósforos y escamas.
Grita. Vomítame arena en la boca, rçompeme las fauces.
no me importa ignorarte en pleno día,
saber que juegas cara al sol y al hombre.
Compártelo.
Yo te pido la cruel ceremonia del tajo,
lo que nadie te pide: las espinas
hasta el hueso. Arráncame esta cara infame,
oblígame a gritar al fin mi verdadero nombre.
("Encargo", Julio Cortázar)
Perdón, pero no pude resistir poner esto como suerte de antídoto, para equilibrar un poco esos sentimientos (ajenos) que dices que te ha tocado encontrar.
Un abrazo.
Moltes gràcies, Anna... M'hauria agradat no haver escrit aquest post. Per totes nosaltres. Un petó gran.
Iván, desde luego un poema sublime que pacifica algunos sentimientos encontrados... Qué bárbaro escribir así, qué bárbaro Cortázar...
Muchas gracias por tu visita y tu regalo. :-)
Gracias por mantener esta puerta abierta, Montse, que no hace falta que agradezcas mi visita, soy yo quien agradece este espacio.
Cortázar sigue alucinándome, sobre todo en su vertiente lírica. Si con su prosa hace realidad la magia, con la prosa evidencia esa parte del alma que siempre hay que sacar a gritos, parece.
Por cierto, se echa de menos leerte más a menudo.
Un abrazo, buena semana.
Publica un comentari a l'entrada