Love in the city.... A vegades et fas un cop al cap, o bé somies coses estranyes a la nit, o mantens converses, o simplement rellegeixes articles, opinions i arribes al cap del carrer de voler revisitar pensaments propis que t'han fet ser imparcial en algun moment de la teva vida. I no és just.
Fa un temps vaig sentir dir a algú que la visió i l'opinió del món que té cadascú ve determinada per quina ha estat la seva experiència. Les coses són blanques o negres si les has viscudes en blanc o en negre.
Fa pocs dies vaig escriure unes línies que aplegaven en un farcell causístiques, experiències, situacions viscudes per dones i irònicament em vaig proposar estirar-los les orelles als homes, per tot el mal causat a aquelles dones que els van estimar. No és just. I no és just que no estigués faltant a la veritat, que no és el cas. No era just que només parlés de femení a masculí.
Sóc dona i ho repetiria al llarg de totes les reencaarnacions possibles que algun déu m'oferís venent-me l'ànima a qualsevol diable... però també sé que ¨nosaltres¨ hem estat a voltes igualment despiatades o injustes, amb ells, o vosaltres i que sovint no heu entés comportaments, reaccions, o sentiments equívocs que haureu sentit al llarg de les vostres històries. Per això, m'agradaria reescriure algunes de les línies finals,
"però qui escriu aquestes línies sap que no són lemes sarcàstics, sino veritats com a temples que alguns homes i algunes dones han hagut d'aprendre a decodificar, assumir i afortunadament, gràcies al pas del temps, a oblidar i superar. Perquè el que és clar, és que ells i elles SÍ han estimat."
I és que de carallots i immadurs n'hi ha dels dos sexes, i de mala sort... de tots els colors.
:-)
DECONSTRUCCIÓN DEL POEMA
Fa 4 anys
3 comentaris:
http://www.youtube.com/watch?&v=_EX5HGkeOOw
A fin de cuentas, vinimos a aprender incluso cómo y cuando elegir la soledad. Decía una amiga que la vida es un punto blanco, seguido de un segmento negro, repitiéndose infinitamente en línea. Puntos más grandes a veces, o líneas más largas otras veces.
Tot bé.
Un abrazo.
Lo de la soledad... No hay que defenestrarla, pero no siempre se elige aunque si podemos aprender a llevarla con elegancia. En el fondo... siempre estamos solos, ¿verdad?
:-)
Montse, no sé si siempre estamos solos. Yo creo que hay momentos, aunque sean milisegundos, de conexión, de profunda complicidad, que hacen que valga la pena emprender el camino de acercarse a otra alma. Es decir que sigo creyendo en los puntitos blancos, por más largos que sean los segmentos negros.
Un abrazo!
Iván
Publica un comentari a l'entrada