Mil bombolles ens abracen
de tamanys i colors diferents,
per no cansar-nos
Per no cansar-te.Somio gests
prohibits a les paraules
d’alès alterns, càlids,
profunds com la terra.
I que els ulls parlin
i que els llavis mirin,
perquè és tan fàcil...
I tocar el cel
amb la punta dels dits,
joganers.
2 comentaris:
M'estimo totes les Montses que conté aquest blog, però m'agrada molt la que veig ara, en aquest poema.
"Vola, Colometa, vola..."
Both sides now... He decidit no ser sal i abocar-m'hi, per poder explicar que l'oceà existeix.
Moltes gràcies, Anna meva.
Publica un comentari a l'entrada