Quien no llora no mama.

No recordo la primera vegada que vaig sentir aquesta dita. El que sí recordo és que me la dèia la mare, des de molt petita. A poc a poc em vaig anar fent amb el seu significat i darrerement l’estic recuperant del meu bagul dels records i l’he abraçada com s’abraça una bandera, un lema o motto, però amb recança. Sempre havia pensat que allò que és bàsic està acceptat, entès i postulat per tot ésser racional vivent i que no es demana, ve donat de franc. I no, no és així.

Quan les coses bàsiques en la vida quotidiana de les persones fallen, què passa si no plores? Passa que se’t mengen a queixalades, que passen l’apisonadora dels seus poders o designis pel teu damunt i que et deixen destrossat o anul.lat, o sense capacitat de resposta. Llavors, algú ha d’aixecar la mà i denunciar-ho o explicitar-ho i reclamar-ho. Plorar per mamar. La sorpresa és que qui no segueix les regles del joc es revolta i s’ofen. I tu no entens res. Els serveis no funcionen, les persones s’acomoden, els polítics es banalitzen i tothom ho vol tot a canvi de res.

Què fa que allò que és bàsic no ho sigui per a tothom? Diferents mons, diferents maneres d’entendre la vida o l’egoisme implicit en cada un de nosaltres. Tot és possible però descarto taxativament les dues primeres opcions perquè he vist de massa a prop l’EGO-ïsme de massa persones del meu món, al meu voltant i cada vegada plorar per mamar cansa més i més. Hauria d’estar prohibit, però això… ja és ciència ficció.