El Gran Abocador

Fa més d’ un any que l’ F. i jo sopàvem a peu dret a la cuina de casa. Formatges, patés i bon vi. Jo intentava arreglar el món i ell em frenava constantment qualsevol dels meus arguments amb els seus cops més sarcàstics. Massa àcid per a mi. L' F. era superdotat, l’ alumne incòmode de la seva promoció, l’ inventor de sí mateix. Em guanyava totes les batalles dialèctiques, i sovint m’ intimidava. No estic acostumada a perdre tan fàcilment. En una d’aquestes que em va dir, “A l’ Àfrica les coses han d’ anar com van perquè ho necessitem. Ni ONGs ni històries. Per que hi hagi un primer món, hi ha d’ haver un de tercer. És la llei de la jungla”. Una mica més i li llenço el vi per la cara. No ho vaig fer. Però des de llavors que hi penso sovint en la llei de la jungla.

Fa un parell de dies he tornat a engegar el DVD i aquest cop li va tocar a El Jardinero Fiel (The Constant Gardener, 2005). En veure-la em va tornar a la memòria la cita de l’ F. i em va remoure tot plegat. La pel.lícula denuncia una de les aberracions que la indústria farmacèutica occidental comet amb població civil malalta de Kènia. Apago la tele i me’n vaig a dormir pensant que el “tercer món” és l’ abocador de les misèries del món potentat: experiments de les grans farmacèutiques amb població que té els dies comptats, comerç d’ armament per a territoris on les guerres internes fan cua, abús sexual, laboral i militar de població infantil, enviament d’ aliments i farmacs caducats, la santa mare església impedint qualsevol intent de campanyes anti-conceptives i de planificació familiar, ignorància i desinterès mundial pels règims de govern corruptes i els sistemes legislatius autòctons que són de tot menys repartidors de justícia.

Sembla que quan hi ha kilòmetres pel mig, “tot s’ hi val”. A casa nostra no deixem a ningú morir enmig del carrer, però no ens importa gens si ho fan milions de persones més enllà de les nostres fronteres. Perquè llavors sembla que no passi, i així podem dormir tranquils. Sovint penso en tots aquells que dediquen i han dedicat la seva vida als desprotegits d’ altres continents. Penso què els mou a fer-ho, si els seus esforços es poden comparar al que seria buidar el Pacífic amb una tasseta de cafè. Els admiro pel que fan, però sobre tot, per la seva fe. No miren enrera. Potser si fessin com jo, no podrien seguir, i vomitarien. Com fem al “primer món”, per poder dormir tranquils.