Física Cuántica

Múltiples universos

reconfortantes

pudieron ser la casa

de nuestros sueños.

Ni aquí, ni ahora,

más quizás allí

o entonces,

convergimos, tal vez,

cual conjuntos

complementarios.

Amnèsia

I tornem-hi

com tu* dius,

com si res hagués succeït

i fer que les imatges

s’esvaeixin

com la feblesa

de l’escuma a l’aigua.

I comença,

i neteja, o

que la ceguesa,

o l’amnèsia

inundi el cervell,

per que el dibuix

de les petjades

sigui invisible.

Per així, algun dia

tornar

a començar,

i que la por

no ofegui

l’últim crit

de l’esperança. 

*Tu, Anna, en Amarte por los cuatro costados.

Mi niño.

Me duelen los ojos de tanto mirarte,

mientras duermes.

Tú te llevas la tormenta, mi niño,

tú sabes sonreir.*

Te amo desde que te imaginé

hasta Marte, como tu querer.
Y no imagino ya tu ausencia...

Y aunque me perderé tus días,

llevo tu sello en mi existencia, 

y más allá. Lo dice nuestra ley.

*Núria. Wadalupe.

Punts... (II)

Ets punts suspensius,

llàgrimes en la pluja*,

un cotxe a l’autopista

que m’avança,

el globus que s’escapa

d’entre els dits.

Una visió equivocada,

un miratge,

una olor que no recordo,

pel.lícula interior

que punxa.

Objectes tocats,

forats destapats,

crits desbocats

i un breu adéu

clandestí.

* “Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia…” (Roy Batty, Blade Runner, 1982)

Punts... (I)

Voldria ser pluja

per esbandir el gris

i desenfocar

les imatges de ferides en la pell

Si fos vent

escombraria el rastre

del teu cos en el meu,

sense rastre.

En ser un llamp,

impactar la llum del blau

en la foscor

de les meves nits.

Però no en sóc,

I ni la pluja, el vent i el llamp

esvaeixen

els teus punts suspensius.

AUSENCIA

Y se me hace extraña tu ausencia…

Después de tu presencia
acostumbrada,
de líneas reconfortantes
regaladas,
de las caricias tímidas de tus palabras,
y no lo puedo remediar…

Tus palabras,
cosquillas para mi corazón
que tras mucho y largo tiempo
fueron motor de pensamiento
de “Te quiero, te quiero…”

Y sin ti, presiento
que ya no siento,
ni sentiré en tiempo
sin más noches
en silencio, leyendo
y sintiendo.

Y ya no quiero,
ni puedo,
buscar más.
Y me encojo en mi sueño
sin sueños,
en mi soledad.

Per molt poc...

Un grup de científics d’ Estats Units i Tailàndia han presentat a Bangkok una vacuna que redueix el risc de contagi del virus de la SIDA en un 31,2% després d’ haver realitzat proves en 16000 voluntaris. És la primera vegada que s’aconsegueix frenar la malaltia amb aquest tipus de medicaments. Segons els científics l’èxit de la recerca indica que en un futur de 5 a 10 anys potser les futures revisions del fàrmac aconseguiran que la vacuna s’acosti al grau d’eficàcia de vora el 80-90% com el que s’obté en altres vacunes contra malalties infeccioses (grip comuna). Un 31,2% no és un índex molt elevat, però sí ho és si la vacuna entra en funcionament en països amb un elevat nombre d’afectats, entre malalts i morts. L’índex de mortaldat es reduiria notablement. Qui se salvi ho agrairà.

Són notícies magnífiques i esperançadores. La SIDA, el càncer (ovaris, melanoma..) i altres malalties semblen entrar en una recta no final però bastant tractable i fins i tot amb possibilitats de plantar-li “molta cara” d’una vegada per totes. Són noticies, tanmateix que fan pensar en tots aquells que per no haver arribat a temps, anys abans, mesos abans o dies abans, no hauran pogut gaudir de tractaments o fàrmacs que avui en dia es consideren de pauta corrent i en algun moment van ser tresors a l’abast de molt pocs o simplement, inexistents. La meva àvia va morir de part i va perdre la seva criatura , el que hauria estat el meu oncle, per haver tingut una infecció en ple part, 10 anys abans del descobriment de la penicil·lina. Un bon amic, l’ A. va morir fa gairebé 20 anys víctima de la SIDA, perquè els tractaments contra la malaltia no estaven prou avançats. Avui estaria viu, esmorzant píndoles de colors i fent bijuteria, que era el que a ell li agradava. I tantes altres persones que no han arribat a temps, per anys, mesos, setmanes o dies, als avenços que avui són corrents i ordinaris, però en altre temps haurien estat la recepta del miracle, el miracle de la vida.

És encoratjador saber que una gran part de la població amb risc d’infecció de la SIDA podrà salvar-se del malefici. Esperem que el camí que els prepari les farmacèutiques no sigui tortuós i tan malèfic com el de la pròpia malaltia. No he pogut evitar, malgrat tot, recordar-me de l’ àvia que no vaig conèixer, o d’aquell eixerit jove d’educació i tracte exquisit que solia venir per casa. Ells no van arribar a temps... Per pocs dies, pocs mesos o pocs anys... La doble cara de la moneda de la recerca mèdica: a temps per molts i tard per mols altres. Malgrat tot, que no pari. Benaurades les hores davant els microscopis i tubs d’ assaig, de milers de científics que amb contracte decent i becaris encara amb contracte incomprensiblement indecent, lluiten per les vides d’eixerits joves i futures àvies arreu del món. Els meus respectes per a tots ells.

SUEÑOS

Una noche soñé que aún estabas a mi lado . Tus pies rozaban los míos probando giros imposibles entre nuestras sábanas. Al acostarte me decías: “¿Me abrazas? , y yo recogía tu cuerpo com un ramo de rosas, abarcándote dulcemente, dejando que tu olor impregnara mi rostro, tu último regalo de mi vigilia. Si acaso amanecía antes que tú, me gustaba prepararte ese zumo que tomabas recién exprimido y que antes de verterlo, me agradecías, entrando en la cocina de puntillas y rodeando mi cintura, torso contra espalda, con ese beso en el costado de mi cuello que me hacía arder. Era tan temprano y tan excitante…

Hoy he soñado que jamás te has marchado. Que me enseñas tu música y tus relatos. Que en el cine pruebas caricias peligrosas sabiendo que me va a costar horrores no gemir, que corremos por el andén del metro y entramos al límite en ese vagón que cierra las puertas a riesgo de cortar el binomio y que una vez dentro, suspiramos a compás y rompemos a reir. Que tomamos ese cocktail, como el de la primera cita y decido seducirte cuando en realidad te gusta hacerlo a ti. Que volvemos paseando beodos, tatareando risas tontas y que cruzamos el umbral de nuestra casa para celebrar la fiesta más privada, entre esas cuatro pequeñas paredes de la entrada que nos ha visto tantas veces sucumbir. Tantas…

Y de golpe me he despertado con uns sonrisa absurda en mis labios, el despertador sonando, la cama semi-vacía y tú no estabas allí, a mi lado, porque jamás te has marchado, porque nunca has existido, porque siempre te he soñado.

Tren semi-directe.

M’ hauria agradat matar-les. Sí. Ara mateix m’agradaria tenir una pistola en mà i disparar-los un tret a la nuca o... no, directament al cervell, mirant-les als ulls, deixant-los un punt vermell dibuixat a la base del front, com a les pel.lícules. Els hauria rebentat el cap a aquestes cretines pocasoltes adolescents que es creuen el centre de l’univers. Pugen al vagó, com tots nosaltres. S’asseuen en aquests seients col.locats perpendicularment als situats en grups de quatre, en fileres de dos a dos oposadament, en i contra el sentit de la marxa del tren; seients folrats de roba de color gris fosc per dissimular-ne l’ús i el desgast; roba que aquestes desbocades jovenetes malmetran posant-hi els peus al damunt i deixant la porqueria que duen enganxada a les soles de les sabates a la base de les cadires, perquè arribi un pobre passatger suat i marat i es vegi en la dicotomia de demanar-los si pot seure o no, perquè li fan mal les cames de ser tot el dia dret al taulell, les cames imflades per la mala circulació de retorn i ara que pot descansar-les les filles del diable el fan dubtar: o seure i descansar i embrutar-se el rere dels pantalons o romandre allà, dret com un estaquirot esmorteït mentre les porques riuen sense parar i ensenyen el xiclet de la boca que sembla voler caure però no pot, perquè les llengües saliveres el recuperen d’una estrebada com si de salamandres es tractessin. La brutícia de les sabates, el so del mastec del xiclet, les rialles cridaneres i de sobte un telèfon mòbil amb MP3 incorporat que a a volum 9 comença a sonar. I sona, i emet un so que vol ser notes musicals embrutades de soroll estrident, dur i dificil d’ empassar perquè és del tot menys música. La música amansa les feres, relaxa, evapora els sentiments negatius o els pensaments evocadors de melangia i tristor, o bé ens anima in crescendo, ens excita i ens fa feliços. Però aquesta no. Aquesta invoca a l’ira, la ràbia i la mala llet. Tots els passatgers que llegien llurs llibres han anat traient els seus punts i col.locant-los amb rebufades enmig de diferents capítols de diferents obres perquè no podien concentrar-se ni llegir ni res de res. Els passatgers pateixen i jo més encara perquè no ho puc suportar. M’he hagut de tapar les orelles com quan era petita i m’ aterroritzaven els cohets que petaven al castell de focs per festa major, o al mig del carrer davant del soroll ensordidor dels tubs d’escapament lliure d’ algunes motocicletes. Sento vergonya aliena i pròpia, aliena per les joves impúdiques de riure histèric, i pròpia perque elles dibuixen la línea que diferencia un pais civilitzat d’un pais de carallots i grollers, el meu, un país de males maneres i de mal gust elevat al grau supí. He d’ acabar amb elles. He d’ acabar amb aquest mal son. Em marejo i no sé on mirar i tot d’ una veig un vailet darrere meu que s’aixeca i es dirigeix allà on són les bestioletes adolescents i treu de la seva motxilla Quechua un bat de bèisbol i comença a rebentar-los el cap a base de cops i la sang els esquitxa les robes, el telèfon mòbil i la brutícia de les seves sabates. Diversos esquitxs m’arriben a la cara i un tros de cervell se m’ enganxa a l’orella. La gent crida, s' aixeca enbogida i aterroritzada per l' escena mentre diverses persones l’agafen pel darrere, uns pels braços, altres per les cames i el tors, fins a reduir-lo. El noi crida embogit liderant un cant ritual com si estigués entregant una bèstia en sacrifici. L' estiren al terre i les joves adolescents són allà, en els seients, amb el cap obert pels cops, retorçades entre sí, com nines de drap, amb la mirada immòbil, perduda i inert i les boques semiobertes que desprenen un reguerol de sang que els llisca per la comisura dels llavis. El murmuri de les veus, i un silenci tensionat s’ apodera del vagó i jo … sóc FELIÇ.

A couple of things.

Fonambulista.

Sóc amb tu,
i no sé on sóc.
Estalviaré les paraules
per seguir aquí,
a la corda fluixa.


Cares

Nit i dia,
et cerco
entre les cares
de mirades,
de paraules,
de desitjos,
d’esperances,
de propòsits,
d'enyorança.

Música viva.

Paraules que m’ allibereu
i alhora sou presó
d’emocions que dins meu
romanen enllaunades.

Tu, música viva,
que a cops d’ esglais
m’aclapares in crescendo
sense final, cap a l’ univers.

I no puc pas parlar
tan sols recordar els matins
esgarrapant els llençols
de plaer infinit.

Tu, música viva,
tremola'm, sacseja'm,
sigues l'amant etern
de la meva existència.

A l' endemà...

A l’endemà de tot se sentia rar. No es trobava. La seva dimensió havia desaparegut i amb ella, les sensacions, el records, les olors i els somnis. Des que ella no hi era, des que ella no era qui creia que era, no tenia ni guia, ni camí, ni destí, ni emfoc per als pensaments, els seus designis. Aquest punt de no retorn l’havia deixat perdut i esmaperdut, com el caminant sense brúixula. Havia despertat d’un somni i s’havia desimflat com un globus abandonat en un racó. Ja no hi era el pes de la motxil.la.

Tancà els ulls i pensa: què dura i estèril és la llibertat…

Ets onada (II)

I vas... i véns,
com l' onada de la platja,
i la sal
que besaves als llavis,
ara cou en les ferides
de l' ahir.

Cercaré les aigües de l' estany
més quietes,
més dolces,
més serenes,
i la seva dolçor
i l' escalfor del sol
guariran la coïssor
que em mata.

Ets onada.

Com l’onada de la platja,
Vas i véns.
I jo, sorra amarada
amb aigua de carícies,
i sorra seca del desert,
quan recules, dins el mar.

Palabras de colores.

LLuvia de palabras. Palabras de múltiples formas, repletas de consonantes y vocales, de todos los tamaños, estilos e inclinaciones. Adornadas de acentos y apóstrofes, con sombreros de diéresis y circumflejos. Palabras de colores enlazadas entre sí con cordeles, cintas, serpentinas y botones. Un universo cromático de palabras, sonidos y sensaciones. Así es mi collar de palabras.
Si estoy triste, me pongo mi collar de palabras y con él le escribo a mis pesares. Si estoy contenta, me doy dos vueltas con él, y de él, nacen poemas lisonjeros y canciones. Es primavera de palabras.

Con ellas sueño, con ellas vivo, con ellas amo.
No me quitéis las palabras, mis palabras. Todavía no.

CARRUSSEL.

La vida de S. era com un carrussel de cavallets. Girava i girava. Per escapar del passat i oblidar-lo com qui deixa port damunt d’un vaixell i perd l’ horitzó de la costa, va decidir viure els seus somnis. Mil nits, mil somnis. Mil somnis, mil històries. Mil històries, mil aventures. Mil aventures, mil finals. I així, per sempre. Renovant-se en cada una d’ elles i sense mirar enrere. Ho va triar així perquè no li quedava una altre, però de seguida, en la tranquil.litat de la seva pau interior va començar a trobar-se còmoda en aquest fil argumental abrupte i entretallat de la seva vida i la idea de permanència se li feia cada vegada més difícil, menys entrenada i més llunyana.

En algun moment hauria volgut ser d’algú i per a algú, viure allò perdurable, la pertenença, però les batzegades, els fracassos i la mala sort la van desanimar de tal manera que es va haver de reinventar per trobar en l’ efímer, l’ aliment de la seva il.lusió. Si res durava per sempre havia de rendibilitzar la brevetat, el rellotge de 24 hores i exprémer-lo per tornar a començar. I així, era feliç. No existia la desesperació, ni l’angoixa, tan sols l’ expectació de què hi hauria en la propera capsa tancada. El misteri.

Un vespre d’estiu fugisser, hi va pujar l’ O., al seu carrussel. Varen donar voltes i voltes. Contemplaren la lluna i es begueren les gotes de pluja amb les galtes una a la vora de l’ altra. Tancaven els ulls i eren allà junts rodant i rient i bevent i estimant-se a llepades de foc. La S., sobtadament, va sentir el desig inesperat de voler aturar-se i baixar del seu carrussel. Li agradava massa l’escena com per a contemplar-la en moviment i a distància, volia gaudir-la. Li agafà la mà a l’ O. i l’ estirà, per fer-lo còmplice de la serenor, del benestar, del seu amor. L’ O., amb força, es resistia, i seguia rient, i tancant els ulls en aquell somni d’ estiu. L’ O. girava i girava i girant va perdre de vista la imatge de la S.. Ella, sola, empassant-se l’ amargantor de les llàgrimes, va comprendre de nou que era un altre final, un final massa dur de pair, que l’ havia sobtada en absència de moviment, mentre l’OTTO era rodant i rient al carrussel de cavallets, per escapar del seu passat, oblidant-lo per viure mil nits, mil somnis, mil històries, mil aventures i mil finals, com aquell de la SAVANNAH, tan efímer, però tan excitant. Sense mirar enrere.

So far, so close.

Ahir sortint de casa vaig conèixer un nou veí. De fet era vell en l' escala, però per a mi, era com acabat d'arribar. Havíem viscut sis anys en el mateix edifici i no havíem coincidit mai. Precisament va ser al vestíbul, carregat amb paquets, que ens vàrem trobar i presentar. Jo anava a donar-li la benvinguda quan ell va aprofitar per acomiadar-se. Vam comentar com n' és de capriciós el destí, les casualitats o els desencontres que fan que estant tan a prop, a la vegada poguem estar tan lluny. Podíem haver viscut en ciutats diferents, en temps diferents i el resultat seria el mateix: uns complets desconeguts.

Això em recorda diverses històries. Wakefield, un relat de Nathaniel Hawthorne, que conta com un home abandona la seva dona durant un llarg periode de temps. La parella vivia a Londres i ell, sota l' excusa de emprendre un llarg viatge, deixa casa seva. El més espectacular és que lloga una habitació just en el carrer del costat, fet del qual ningú, ni dona ni amics, se n' arriben a adonar mai. En Wakefield arriba a estar fora de casa durant vint anys. Un bon dia decideix tornar a casa i continuar la seva vida al costat de la seva dona fins la mort. És un relat extrany, absurd i fins i tot extravagant, però alhora, original i simpàtic per als meus ulls: em fa pensar com de lluny podem arribar a estar les persones sense necessitat d' haver distància geogràfica entre nosaltres.

Igualment d'absurd i extrany, com cert i verídic és el cas que vaig viure, de collita pròpia. El meu germà i jo vàrem viure durant tres anys, no tan sols en el mateix barri, sinó a cent metres de distància. Només vaig visitar-lo en una ocasió; ell a mi, mai. I no cal dir que les trobades van ser nul.les. Ningú podia dir que érem germans enemistats, però segur que no li va fer gens de gràcia que éssent tan gran Barcelona, la seva germaneta petita anés a parar a un carrer de casa seva, just en plena efervescència de vida universitària, tan gelosa d' intimitat!

Tot i això, prefereixo recordar una cita cinematogràfica, la de Lady Halcón. En aquesta llegenda sobrenatural, Isabel i Navarre (Pfeiffer i Hauer) són dos amants que sota el malefici d' un diabòlic personatge, el Bisbe d' Aquila, estan condemnats a estar units i separats per sempre. De dia, ella esdevé un fermós falcó, i ell de nit, un aguaitant llop gris. Només un breu instant durant la posta de sol, fa possible l' encontre: uns segons en què els amants poden veure l'un a l'altre en aparença humana. M' agradaria ser com l' Isabel per sentir-me expectant, esperant que un jove vailet, com en la pel.lícula, m' ajudés a desfer el malefici per trobar aquests instants en què es fes possible la coincidència esperada i passar de tan lluny a tan a prop, molt a prop.

To get the feel of life ... from jazz and cocktails.

Dècada dels 90. Principis. Merbeyé.
Ja feia uns anys que vivia full time a Barcelona. Segons els meus pares, els meus orígens. Suposo que una força, no sé si gravitatòria, centrífuga o màgnetica em va portar de nou aquí, des del meu naixement al Gol Nord. Tenia fam de ciutat i encara em dura.

Tenia poc més de vint anys i a poc a poc les sortides nocturnes em van portar al nord de la ciutat, fins a arribar a la seva falda. Vaig topar amb el Merbeyé i amb la foto en blanc i negre de la Jean Moreau davant la campana de la trompeta del Miles Davis que semblava tocar-li notes seductores. Allà van començar les primeres actuacions en viu de bandes de jazz amb vocalistes que em van frepar i que van fer-me sommiar que algun dia el Merbeyé seria meu i que seria una cava de jazz de referència a tota Europa. L' encarregat del local m' insinuava que era imminent el projecte, però mai va arribar. Mentre, em vaig engrescar i vaig acabar fent classes de cant a Tallers de Músics, l' escola associada al JazzSíClub. Un bon dia el X.G., el meu professor i Cap de Veus de l' escola, després d' uns minuts de respiració diafragmal al matalasset, em va passar la partitura de LUSH LIFE de Billy Strayhorn, i... em vaig emocionar.

"I used to visit all the very gay places.... to get the feel of life from jazz and cocktails". Aquesta darrera frase em va transportar al Merbeyé, i és que la frase era gravada en un quadre sobre vidre negre que encara es pot veure tan sols entrar a l' interior del bar.

Avui he tornat i he pogut llegir la frase, però alguna cosa em deia que les coses havien canviat. No he vist la Jean Moreau, ni el Miles, ni la seva trompeta. Ni el jazz, ni música que si semblés. Ni els cambrers amables, respectuosos i complices que hi treballaven 15 anys enrera. Restava part de la decoració, la terrassa i els fantàstics llums interiors -els llums d' alabastre- i exteriors - els cubs- però ja no hi eren ni les persones, ni la música que em van fer sentir com a casa, ni res de res. He recordat en segons els bons moments musicals i els encontres, èpics, sensuals i enriquidors que mai més oblidaré. Però de nou, m' he revoltat. El meu interior no ha acceptat la vanalització que ha patit el lloc on vaig aprendre jazz, i que avui oferia Malú; el lloc on vaig descobrir els Gin-Tonics i els Whisky Sours de la meva vida i que avui suportava colles d' amics i nous rics que, a cop de crits, han arribat a l' Avinguda Tibidabo amb cotxes fantàstics i maneres pobres.

Algun dia el Merbeyé serà meu i li tornaré la dignitat que un dia vaig conèixer.

Montse dixit.

L' Anticrist-a

He començat un nou curset. Típic en mi. M' agrada formar-me. Sempre penso que m' anirà bé saber més coses però molts dels cursos acaben sent punts per al meu currículum, punts que aviat es traduiran en promoció de feina. Aquest que acabo d' iniciar promet: Pla d' acció tutorial i Educació emocional. I promet no tant pel primer ítem del títol - que seria el més interessant per als desitjos dels assistents-com per al segon, que ens anirà com a bàlsam pel cos, i ho diu algú que treballa amb adolescents "mogudets". Promet també pel professor, un expert en intel.ligència emocional que va aconseguir que sortíssim de la primera sessió embadalits amb els coneixements teòrics i pràctics que ens va proporcionar. Aquesta setmana tinc deures: m' he de posar "el termòmetre emocional" vàries vegades al dia, per analitzar com em sento i per quin motiu. També m' he de "presenciar", és a dir, m' he de desdoblar, separar-me del meu jo i analitzar les meves preocupacions i/o angoixes per tal de poder gestionar-les i variar conductes, "Casi ná".

Doncs bé, m'acabo de "posar el termòmetre i presenciar-me" tot a l' hora i estic que trino. M' ha trucat algú a qui no suporto. És superior a mi. Porta mesos trucant-me i jo porto mesos no agafant el telèfon. Suposo que he fet malament... o no. No vull parlar amb la X. No la vull tornar a veure o, si més no, vull evitar veure-la ara. No em sento malament per no atendre-la, és que em sento malament perquè em truca i no vull que em truqui. Feia temps que no sentia tal rebuig per ningú. La vaig conèixer l' estiu passat i vaig veure'm obligada a compartir uns dies intensament amb ella. No em va agradar el seu tracte. Em donava "mal rotllo" i va fer possible incrementar una tristesa que ja portava al damunt de collita pròpia. Em preocupa que no ho puc evitar. Veig el seu nom al mòbil i es com si veiés la trucada de l' Anticrist, en aquest cas , anticrist-a. Un cop m' he acabat de "presenciar" tinc varis a camins per gestionar el mal rotllo que m produeix la X., en concret: a) esborrar el seu nom de la meva llista de contactes al telèfon mòbil b) passar per tub i accedir als seus desitjos, perquè per a ella sóc fantàstica i li encantaria tornar-me a veure o jo què sé, c) ser més falsa que un "duro sevillano" i esquivar-la com un clot a la carretera, inventar-me una excusa i treure-me-la del damunt ipso facto. És injust perquè si opto per a c), perdo l' ocasió de veure altres persones agradables per a mi. Però no puc. Necessito ristres i ristres d' alls per a allunyar el "iuiu". Ara que hi penso també tinc l' opció d) neutraitzar les males vibracions, atendre els seus designis, veure les persones que m' agradaria veure i dedicar a l' anticrist-a la salutació més falsa i hipòcrita que mai s' ha vist arreu. L' opció d) té, tanmateix, perill i el risc afegit que X. no copsi res de res en la meva actitud i vegi terreny per a abonar més trobades que per a mi són totalment innecessàries.

M' ha encantat la primera sessió del curset, però em trobo en un cul-de-sac, i no acabo de gestionar les meves emocions ni resoldre el meu conflicte.

Punyeta amb l' anticrist-a! Què puc fer Sra. Francis?

Anestèsia

Molt lentament va anar perdent la sensibilitat en mig cos. Li venien arcades de l’ anestèsia, que encara que dolça –una primera punxada local va atenuar la següent, més desagradable, a la base de la medula entre els discs de la columna-, li va va provocar nàusees i va haver de girar la cara cap a l’ espatlla esquerra, fent el el gir més flexible, per no empassar-se els possibes vòmits. Estava desperta però li rondava la somnolència pròpia dels efectes d’aquella química injectada tan directa al seu cos. Mirava el rellotge gairebé de reüll just a la seva esquena. Passaven deu minuts de les quatre de la tarda. Poc faltava perquè els cirurgians que l’ assistien comencessin la intervenció, aquella que li havia d’ obrir les tres capes del seu ventre per portar al món el seu petit, que era punt de nèixer, sense saber encara en quin estat.

Estava envoltada de sis persones: dues infermeres, un infermer, el metge anestesista i els dos cirurgians. Una de les infermeres, amable i xerraire, li demanava quin nom havia pensat per al seu fill. Ella li seguia la conversa. Volia donar un aire de normalitat a la situació malgrat que sabia que el seu fill podia nèixer sense vida. Era una intervenció de màxima urgència. A continuació, l' anestesista va passar a controlar la posició dels catèters en el seu braç dret i el pas dels líquids pels tubs. Totes aquelles ampolles penjaven d’ un porta sèrum aparcat en el cantó contrari d’on ara, estirada, dirigia la seva mirada. Quan el doctor va acabar la seva tasca va seure en un tamboret just darrere seu, al cap de la taula d’ intervencions. Li acaronà el cap i els cabells. Ella va poder sentir la seva presència i amb una veu dolça i suau li va dir que tot estava sota control. Se sentia estranya, però protegida. Potser no era del tot conscient del que podia ocórrer, però ho vivia més com una novetat que com un gran risc.

Era la primera vegada que rebia una anestèsia que li paralitzava la meitat del seu cos. Per un moment va pensar que si mai passava res, si es produïa un ensurt, ella romandria allà, inmòbil, sense possibilitat d’ escapatòria, només esperant que el perill es llancés al seu damunt. Inesperadament es va produir un soroll sec, un pet elèctric i es van apagar els llums del quiròfan. Hi havia silenci, i les veus de tots els assistents a la intervenció es van esvair. Negra nit enmig d’un quiròfan d’ hospital. Va pensar que era una baixada de tensió. Un nou pet sec, de cop d’ interruptor, flagrant, va donar pas a la llum freda de la sala i ella romania sola, en aquella taula. Davant seu ja no hi eren aquells personatges anteriors. Una bèstia, un brau enorme, estava als seus peus. Rebufava i salivava, la bèstia, i ella, inmòbil, se’l mirava. Volia cridar pero no podia. Els tubs li penjaven del braç, el rellotge marcava un quart i mig de cinc, i estava sola davant d’ aquella bèstia que movia les potes amb petits moviments breus i curts, sense desplaçament. Ella va pensar “t’ esperava. Aquí estic, immòbil, lligada amb cordes de plàstic plenes de sucs transparents, estirada i marejada. T’esperava. És el teu moment. Sóc teva”. Sentia com la bèstia, cada vegada més a prop, li olorava els peus, ara les cames, les cuixes. Treia la llengua rosada que gotejava i la llepava, tota ella, els melucs, el pubis rasurat, el sota ventre. Li rajava la suor freda, tot esperant la queixalada del brau, que la menjaria a ella i al seu petit, com si es tractés d’ un monstre mitològic, i que un bany de sang vermella negaria el quiròfan. Sense poder cridar. La bèstia seguia ensumant-la. La seva cua oscil.lant repicava en les potes d’ aquella taula i el dring d’ aquell moviment de so metàl.lic li arribà als tímpans, i viatjà més endins, fins arribar al cervell. “Mossega, fes-ho ja. No allarguis aquesta agonia ni un instant més”. L' animal avançava longitudinalment fins arribar a l’ alçada del seu cap i, cara a cara, es van trobar ella i la mirada del brau. La petonejà amb la llengua, tota la cara, els llavis i el seu rostre va quedar moll i impregnat del seu alè. Una de les seves banyes arrossegaren el llençol verd que li tapava el pit, i amb la punxa afilada va reseguir el pit esquerre, amb cura, i el mogró es va endurir, com acaronat per la mà d’un amant pervers. La bèstia, va fer el tomb a la taula, va topar amb la barra d’ on penjaven el serum i l’ anestèsia i les ampolles van sonar com esquelles de vidre. Ja, a l’ altra cantó, la bèstia va tornar a acostar-s’hi i, damunt d’ aquella panxa prenyada, va descansar el seu cap. Va restar uns segons en aquesta posició i satisfet, el brau es va incorporar. Ella sabia que s’ acostava el final. Era com si conegués a la perfecció que el ball parsimònic de la bèstia al voltant de la taula d’ operacions era el ritual previ a cruspir-se la seva criatura i a ella mateixa, per després acabar bevent-se-la. El brau va obrir la boca de bat a bat i, com un sofridor cavall picassià, ensenyà les dents. Ella tancà els ulls. No va sentir res. De sobte, els plors del nadó, que plorava a xisclets. En obrir-los va veure la cara de l’ anestesista damunt seu, amb un somriure obert. El doctor li deia, “Felicitats, és un nen preciós, i sembla que li queden forces per bramar…”.

Eren dos quarts i mig de cinc. Ella estava i no estava. Una de les infermeres li apropà el nadó, de color esbergínia pel patiment fetal, al cantó esquerra, on descansava el seu cap, i embolicat en un llençol de plata, la infermera el va col.locar damunt del seu pit, on el llençol verd, arriat, deixava veure el mugró encara erecte que minuts abans havia acaronat la banya del brau.

Era la primera vegada que rebia una anestèsia que li paralitzava la meitat del seu cos i finalment la bèstia la va visitar. Tanmateix no va haver d’ apretar a córrer.

El Gran Abocador

Fa més d’ un any que l’ F. i jo sopàvem a peu dret a la cuina de casa. Formatges, patés i bon vi. Jo intentava arreglar el món i ell em frenava constantment qualsevol dels meus arguments amb els seus cops més sarcàstics. Massa àcid per a mi. L' F. era superdotat, l’ alumne incòmode de la seva promoció, l’ inventor de sí mateix. Em guanyava totes les batalles dialèctiques, i sovint m’ intimidava. No estic acostumada a perdre tan fàcilment. En una d’aquestes que em va dir, “A l’ Àfrica les coses han d’ anar com van perquè ho necessitem. Ni ONGs ni històries. Per que hi hagi un primer món, hi ha d’ haver un de tercer. És la llei de la jungla”. Una mica més i li llenço el vi per la cara. No ho vaig fer. Però des de llavors que hi penso sovint en la llei de la jungla.

Fa un parell de dies he tornat a engegar el DVD i aquest cop li va tocar a El Jardinero Fiel (The Constant Gardener, 2005). En veure-la em va tornar a la memòria la cita de l’ F. i em va remoure tot plegat. La pel.lícula denuncia una de les aberracions que la indústria farmacèutica occidental comet amb població civil malalta de Kènia. Apago la tele i me’n vaig a dormir pensant que el “tercer món” és l’ abocador de les misèries del món potentat: experiments de les grans farmacèutiques amb població que té els dies comptats, comerç d’ armament per a territoris on les guerres internes fan cua, abús sexual, laboral i militar de població infantil, enviament d’ aliments i farmacs caducats, la santa mare església impedint qualsevol intent de campanyes anti-conceptives i de planificació familiar, ignorància i desinterès mundial pels règims de govern corruptes i els sistemes legislatius autòctons que són de tot menys repartidors de justícia.

Sembla que quan hi ha kilòmetres pel mig, “tot s’ hi val”. A casa nostra no deixem a ningú morir enmig del carrer, però no ens importa gens si ho fan milions de persones més enllà de les nostres fronteres. Perquè llavors sembla que no passi, i així podem dormir tranquils. Sovint penso en tots aquells que dediquen i han dedicat la seva vida als desprotegits d’ altres continents. Penso què els mou a fer-ho, si els seus esforços es poden comparar al que seria buidar el Pacífic amb una tasseta de cafè. Els admiro pel que fan, però sobre tot, per la seva fe. No miren enrera. Potser si fessin com jo, no podrien seguir, i vomitarien. Com fem al “primer món”, per poder dormir tranquils.

Allò que el vent m' ha portat.

Vent ferotge, vent estrepitós. Ahir per l' autopista els panells anunciaven ràfegues de vent, i no ho entenia: dominava el volant a la perfecció. Avui he comprès l' avís. El soroll m' espantava. A la mare un cop de vent l' ha portada de cara la paret del carrer i jo he decidit que avui no se sortia. M' ha anat bé ja que la meva gola està passant per hores baixes i amb antibiòtics i corticoides no n' hi ha prou. He fet bondat i m' he quedat a casa. He llegit tots els diaris (en tenim diversos) i m' he dedicat a observar i a pensar. El dia convidava.

De tots els pensaments que han passat pel meu cap em quedo amb el més recomfortant: els meus amics. Sóc rica en amics. Sobretot, en la seva qualitat.

Són la més càlida flassada, una tassa de brou calent,
el bàlsam d'un dia dur, una ploma que t'acarona el rostre,
la veu dolça, un somriure encisador,
molts sopars, l' escalfor, els ànims,
la bellesa, el riure, l' amor,
la copa de vi... o de cava, una conversa sense final,
un mail amable, una picada d'ullet,
una abraçada, molts petons,
molts sms d'alta definició,
la festa, la calma,
la trucada curativa,
la companyia, les veritats,
el suport, l' alegria...la vida.

La meva vida són moltes coses, però sobretot, són ells.
El vent no se me'ls ha endut, tot el contrari, me' ls ha portat, a la meva memòria. Per sort, no tot és dolent quan el vent bufa ferotge, estrepitós.

Silencis circumvalatoris

A la vida sempre esperem respostes. Respostes de feina, d’ amics, de família. Anirem a esquiar? Seré el candidat escollit per a aquesta feina? Quants serem a sopar, vuit o deu? Esperem informació pendents d’ un mail, d’ una trucada, d’ un avís. Tanmateix de vegades no hi ha resposta. El silenci és l’unic missatge de retorn emès pel receptor i això ens traspassa la responsabilitat d’ interpretar-lo.

No fa pas gaire, en el blog d’ algú a qui aprecio, vaig llegir una entrada sobre la teoria de La Navalla de Occam (Guillermo de Occam, monjo franciscà escolàstic del s. XIV). La teoria – base del reduccionisme metodològic-, era interpretada per Bertrand Russell: sí un fenomen pot explicar-se sense suposar cap entitat hipotètica, no hi ha motiu per a suposar-ne cap. És a dir, sempre s’ ha d’ optar per una explicació en termes del menor número de causes, factors o variables, o el que és el mateix, per la teoria més senzilla. Davant d’ un problema, d’ un dubte, d’ una incògnita o misteri, l’ explicació més senzilla serà la que desfarà l’ enigma. No calen multplicitat d’ hipòtesis. Aquesta és una teoria reconeguda que sol explcar el perquè d’ alguns fenomens de l’economia mundial.

Segons aquesta teoria, si et creus candidat n.1 per a una feina, i no reps resposta, el més probable, és que hagin triat a algú altre. Fet criticable: una bona empresa de selecció hauria d’ avisar als candidats finals que el seu perfil no ha estat l’ escollit. Si organitzes un sopar i els convidats no vénen sense avisar, podria significar moltes coses, però finalment el més probable és que no hagin tingut ganes de venir. Fet criticable: haurien hagut de donar alguna excusa. Si comptes amb algú per a alguna cosa i arribat el dia, el silenci circumvala in eternum, podria ser que ha patit un accident o que se n’ ha oblidat, pero el més probable, és que no en vulgui saber res més de tu. Fet criticable: les paraules són sempre la millor solució per tancar enigmes, relacions, carpetes.

És curiós, com, aplicant la navalla d’ Occam, és fàcil arribar a la conclusió que els silencis defugen les paraules i que al capdavall, la covardia i la indiferència són sempre al darrere de tots els actes que el silenci vol explicar. És bo de saber per a les properes vegades i així, evitar “circumvalacions” mentals.

Les coses dificils i l' enamorament.

Enamorar-se. En què pensem? Algú que ens frepa, ens roba el cor, ens treu la gana. La panxa remuga. El neguit no ens deixa viure. Algú a qui desitgem a prop, molt a prop. 

Curiós. Crec que també l' enamorament abraça altres idees. Jo estic enamorada del meu Mac, una màquina. Em fascina. No puc deixar de mirar-la. També estic enamorada del meu fill. No ho puc evitar. És únic, irrepetible, encantador, amorós, tendre, afectuós i maquíssim. Sóc la seva mare sí, però ha resultat extraordinàriament maco. També, fa molts anys em vaig enamorar d' una obra de teatre, King Lear, una de les "big ones" del W. Shakespeare. 

En un programa de La Hora del Lector on surtia Santiago Auseron parlant de la publicació d' un llibre, vaig descobrir que, a part de ser la veu de Radio Futura, havia estat alumne de Filosofia a França i em va fascinar el seu discurs. Una frase que va pronunciar : "Cuando uno se enamora de algo difícil, el enamoramiento es ... para siempre." em va remoure. No parlava de cap persona, amant o parella. Parlava d' un llibre dens, espès i  complex que el va captivar. Li costava de llegir, però com més li costava, més li agradava. Em va recordar el meu encontre amb El Rei Lear. Recordo que em vaig matricular de Drama (Teatre) a quart de carrera. No vaig poder amb l' assignatura ni amb Shakespeare; era superior a mi. Em vaig tornar a matricular a cinquè, i em vaig tornar a espantar. Vaig haver de fer cinquè en dos anys, i llavors vaig haver d' enfrontar-m'hi. A poc a poc, vaig començar la lectura protegida de notes sobre l' obra i l' autor. Treballant vers per vers de cada escena, de cada acte. Cordelia, Goneril, Regan, Edmund, el rei, the fool. Tots van passar a ser com a membres de la meva família. Una família dividida per enveges, mentides, enganys, egoïsme. Em vaig enamorar de la Cordelia, l' encarnació de la integritat i la noblesa. Em vaig enamorar de l' obra, impenetrable en un inici, però suau i delirant al final. Vaig plorar en acabar-la. Plorar d' amor i emoció, de sentiment, de pena, d' alliberament. M' havia enamorat d' una cosa difícil, molt difícil i seria per sempre. Recordo que era la darrera nota que havia de rebre per acabar la meva carrera a la facultat. Una tarda de juny vaig rebre una trucada, totalment inesperada, de la meva professora. Em comunicava la meva nota final: un Notable. Un notable era una gran nota, molt gran. Em va felicitar per la prova i pel bon treball fet sobre el gran mestre, el mestre de la "S."  I vaig ser feliç. Com poques vegades. M' havia enamorat d' una cosa difícil, i... la cosa m' estimava a mi, també. Per una vegada es tractava d' un amor correspost.

Encara estic enamorada d' un llibre, del meu fill i d' una màquina. 

Com serà enamorar-se per sempre d' algú? 

Espero que difícil, per que valgui la pena.