Allò que el vent m' ha portat.

Vent ferotge, vent estrepitós. Ahir per l' autopista els panells anunciaven ràfegues de vent, i no ho entenia: dominava el volant a la perfecció. Avui he comprès l' avís. El soroll m' espantava. A la mare un cop de vent l' ha portada de cara la paret del carrer i jo he decidit que avui no se sortia. M' ha anat bé ja que la meva gola està passant per hores baixes i amb antibiòtics i corticoides no n' hi ha prou. He fet bondat i m' he quedat a casa. He llegit tots els diaris (en tenim diversos) i m' he dedicat a observar i a pensar. El dia convidava.

De tots els pensaments que han passat pel meu cap em quedo amb el més recomfortant: els meus amics. Sóc rica en amics. Sobretot, en la seva qualitat.

Són la més càlida flassada, una tassa de brou calent,
el bàlsam d'un dia dur, una ploma que t'acarona el rostre,
la veu dolça, un somriure encisador,
molts sopars, l' escalfor, els ànims,
la bellesa, el riure, l' amor,
la copa de vi... o de cava, una conversa sense final,
un mail amable, una picada d'ullet,
una abraçada, molts petons,
molts sms d'alta definició,
la festa, la calma,
la trucada curativa,
la companyia, les veritats,
el suport, l' alegria...la vida.

La meva vida són moltes coses, però sobretot, són ells.
El vent no se me'ls ha endut, tot el contrari, me' ls ha portat, a la meva memòria. Per sort, no tot és dolent quan el vent bufa ferotge, estrepitós.

Silencis circumvalatoris

A la vida sempre esperem respostes. Respostes de feina, d’ amics, de família. Anirem a esquiar? Seré el candidat escollit per a aquesta feina? Quants serem a sopar, vuit o deu? Esperem informació pendents d’ un mail, d’ una trucada, d’ un avís. Tanmateix de vegades no hi ha resposta. El silenci és l’unic missatge de retorn emès pel receptor i això ens traspassa la responsabilitat d’ interpretar-lo.

No fa pas gaire, en el blog d’ algú a qui aprecio, vaig llegir una entrada sobre la teoria de La Navalla de Occam (Guillermo de Occam, monjo franciscà escolàstic del s. XIV). La teoria – base del reduccionisme metodològic-, era interpretada per Bertrand Russell: sí un fenomen pot explicar-se sense suposar cap entitat hipotètica, no hi ha motiu per a suposar-ne cap. És a dir, sempre s’ ha d’ optar per una explicació en termes del menor número de causes, factors o variables, o el que és el mateix, per la teoria més senzilla. Davant d’ un problema, d’ un dubte, d’ una incògnita o misteri, l’ explicació més senzilla serà la que desfarà l’ enigma. No calen multplicitat d’ hipòtesis. Aquesta és una teoria reconeguda que sol explcar el perquè d’ alguns fenomens de l’economia mundial.

Segons aquesta teoria, si et creus candidat n.1 per a una feina, i no reps resposta, el més probable, és que hagin triat a algú altre. Fet criticable: una bona empresa de selecció hauria d’ avisar als candidats finals que el seu perfil no ha estat l’ escollit. Si organitzes un sopar i els convidats no vénen sense avisar, podria significar moltes coses, però finalment el més probable és que no hagin tingut ganes de venir. Fet criticable: haurien hagut de donar alguna excusa. Si comptes amb algú per a alguna cosa i arribat el dia, el silenci circumvala in eternum, podria ser que ha patit un accident o que se n’ ha oblidat, pero el més probable, és que no en vulgui saber res més de tu. Fet criticable: les paraules són sempre la millor solució per tancar enigmes, relacions, carpetes.

És curiós, com, aplicant la navalla d’ Occam, és fàcil arribar a la conclusió que els silencis defugen les paraules i que al capdavall, la covardia i la indiferència són sempre al darrere de tots els actes que el silenci vol explicar. És bo de saber per a les properes vegades i així, evitar “circumvalacions” mentals.

Les coses dificils i l' enamorament.

Enamorar-se. En què pensem? Algú que ens frepa, ens roba el cor, ens treu la gana. La panxa remuga. El neguit no ens deixa viure. Algú a qui desitgem a prop, molt a prop. 

Curiós. Crec que també l' enamorament abraça altres idees. Jo estic enamorada del meu Mac, una màquina. Em fascina. No puc deixar de mirar-la. També estic enamorada del meu fill. No ho puc evitar. És únic, irrepetible, encantador, amorós, tendre, afectuós i maquíssim. Sóc la seva mare sí, però ha resultat extraordinàriament maco. També, fa molts anys em vaig enamorar d' una obra de teatre, King Lear, una de les "big ones" del W. Shakespeare. 

En un programa de La Hora del Lector on surtia Santiago Auseron parlant de la publicació d' un llibre, vaig descobrir que, a part de ser la veu de Radio Futura, havia estat alumne de Filosofia a França i em va fascinar el seu discurs. Una frase que va pronunciar : "Cuando uno se enamora de algo difícil, el enamoramiento es ... para siempre." em va remoure. No parlava de cap persona, amant o parella. Parlava d' un llibre dens, espès i  complex que el va captivar. Li costava de llegir, però com més li costava, més li agradava. Em va recordar el meu encontre amb El Rei Lear. Recordo que em vaig matricular de Drama (Teatre) a quart de carrera. No vaig poder amb l' assignatura ni amb Shakespeare; era superior a mi. Em vaig tornar a matricular a cinquè, i em vaig tornar a espantar. Vaig haver de fer cinquè en dos anys, i llavors vaig haver d' enfrontar-m'hi. A poc a poc, vaig començar la lectura protegida de notes sobre l' obra i l' autor. Treballant vers per vers de cada escena, de cada acte. Cordelia, Goneril, Regan, Edmund, el rei, the fool. Tots van passar a ser com a membres de la meva família. Una família dividida per enveges, mentides, enganys, egoïsme. Em vaig enamorar de la Cordelia, l' encarnació de la integritat i la noblesa. Em vaig enamorar de l' obra, impenetrable en un inici, però suau i delirant al final. Vaig plorar en acabar-la. Plorar d' amor i emoció, de sentiment, de pena, d' alliberament. M' havia enamorat d' una cosa difícil, molt difícil i seria per sempre. Recordo que era la darrera nota que havia de rebre per acabar la meva carrera a la facultat. Una tarda de juny vaig rebre una trucada, totalment inesperada, de la meva professora. Em comunicava la meva nota final: un Notable. Un notable era una gran nota, molt gran. Em va felicitar per la prova i pel bon treball fet sobre el gran mestre, el mestre de la "S."  I vaig ser feliç. Com poques vegades. M' havia enamorat d' una cosa difícil, i... la cosa m' estimava a mi, també. Per una vegada es tractava d' un amor correspost.

Encara estic enamorada d' un llibre, del meu fill i d' una màquina. 

Com serà enamorar-se per sempre d' algú? 

Espero que difícil, per que valgui la pena.